67è Aniversari de l´assassinat del President Lluís Companys

15 d´octubre de 2007

1940-2007
67é aniversari de l´assassinat del President de Catalunya Lluís Companys

"El que van fer amb el president de Catalunya, Lluís Companys, és un dels crims més monstruosos de la història de la humanitat".
Pandit Nehru.

AL PRESIDENT COMPANYS

El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l´abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.

Però a la vida no hi ha solc prou tort
per barrar el barranc d´aquell mal dia:
la terra vanjarà la teva mort
i amb l´ombra passarà la tirania.

D´un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.

Lluitem en la certesa d´ensorrar
tot imperialisme castellà!

Joan Brossa, 1971

El conte de Quim Monzó

Em va agradar molt el discurs que va fer ahir Quim Monzó a la cerimònia inaugural de la Fira de del Llibre de Frankfurt 2007, després dels avorrits i ensupits discursos que varen fer l´Alcaldessa, el Ministre de Finances i el President Montilla. Quim Monzó va utilizar un to irònic que va provocar les rialles i aplaudiments del public.

Llegiu-vos el text integre.

Senyores i senyors.


Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol•lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.
Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser ,per exemple,el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió (català i, per tant, gat escaldat) dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si nol’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”.
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas (fer el protocol•lari discurs inicial) l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest (la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial) hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari (més nòrdic i bastant més pompós), ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix (no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop) sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que (mai més a la vida) cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel. A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que com s’ha dit als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’ geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans del’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel•leix més a ferho.
Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg (“diplomat a Espanya i Alemanya”) que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét (Pau Riba, també poeta i, a més, cantant) diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentar per ordre cronològic?
¿O potser fóra millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal•lada una exposició que parlarà d’això. Encara que (siguem sincers) ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol•lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment. Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa (esqueixat ja el llatí en llengües vulgars), el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina,
dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana. Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció. Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel•lista Pau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...” També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell
travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar),va recitar
el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:



“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica



va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.



Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,



els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.



De fet, si el discurs és '70 art d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata),
¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraulescomodins que, amb gran mestria (per quedar com a gent responsable), apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl•labes que formen paraules per cobrir l’expedient. En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de
polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” ,“Sagrantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària.
Un discurs tan ambigu que fos tot ritme (ritme, ritme!), però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li proposen de fer el protocol•lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si (si ho diu) els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubta també si (si hi paren atenció) entendran gaire què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar (el màxim de minuts estipulats són quinze) mirarà el rellotge -[mira el rellotge]- i dirà:


Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

sis d´octubre de 1934 Lluís Companys proclama l´Estat Català

El dia 6 d´octubre a les vuit i vint minuts del vespre i des del balcó de la Generalitat, Lluís Companys proclama l´Estat Català dins la República Federal Espanyola.



Catalans!
Les forces monarquitzants i feixistes que d´un temps ençà pretenen trair la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el Poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minvades llibertats de la nostra terra, els nuclis politics que prediquen constanment l´odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. Els fets que s´ han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d´Espanya i sectors socials avançats, sense distinció ni excepció, s´han aixecat contra l´audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democrática i republicana no pot estar absent de la protesta que triumfa arreu del país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir, per la llibertat i el dret.Catalunya enarbora i crida a tothom al compliment del deure i a l´obediència absoluta al Govern de la Generalitat que, des d´aquest moment, trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament , el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l´Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d´edificar una República Federal lliure i magnífica. El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les esencies de la República. Invito a tots el catalans a l´obediència al Govern i que ningú no desacati les seves ordres. Amb l´entusiasme i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles. Mantindrem a ratlla que sigui però cal que cadascú es contingui subjectant-se a la disciplina i a la consigna dels dirigents. El Govern des d´aquest moment, obrarà amb energia inexorable perquè ningú no tracti de pertorbar ni pugui comprometre els patriòtics objectius de la seva actitud. Catalans!. L´hora és greu i gloriosa. L´esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots. Visca la República i visca la Llibertat!.

Unes hores mes tard, El Govern central presidit per Alejandro Lerroux ordena el final de la rebel·lió a Catalunya, i Companys s´entrega als militars, durant la lluita moriràn en combat Jaume Compte, Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina entre altres. El President roman detingut al vaixell Uruguai durant el dies seguents. Companys i tot el Govern de la Generalitat són jutjats i condemnats a trenta anys de presó. A Companys se´l trasllada al Penal del Puerto de Santa Maria (Cadis) i no surt en llibertat fins al febrer de 1936, després del triomf electoral de l´esquerra.

Les diverses policies i la llibertat

Les diverses policies i la llibertat
per Josep M. Terricabras

Aquests dies ens hem queixat, amb raó, del trist paper que han fet molts mitjans de comunicació i el nou TOP en relació amb la cremada de fotos de Juan Carlos (de vegades, amb Sofia, de vegades sense). Em sembla, però, que mereix un comentari a part el paper absolutament galdós, sovint miserable, que han fet les forces de l’ordre públic.

No em refereixo només a la invasió de furgonetes dels Mossos que es va fer a Girona un parell de dies després de la primera cremada. Allò va ser un exercici fora mida de prepotència i hostilitat. Se’n va esgarrifar tothom, absolutament tothom que ho va veure. Els turistes que passaven per la Rambla (també ocupada) o per la Plaça del Vi se’n feien creus i preguntaven astorats si hi havia hagut una revolta a gran escala o un atac terrorista. L’exhibició i el desplegament van ser tan desmesurats, tan indefensables, que els responsables de la Conselleria de Joan Saura van haver de fer marxa enrere i en les manifestacions següents (ara ja n’hem tingut una colla a Girona) van tenir una presència més discreta. Els “secretes” hi eren, és clar, amb poca discreció, per cert, i sempre els mateixos. A hores d’ara ja són els “secretes” més ben identificats del planeta.

Els dos nois que finalment van ser identificats com a autors de la cremada van ser cridats al TOP per separat, perquè es veu que la “policia científica” (senyor, senyor!) va tardar més a identificar el segon. En solidaritat amb ells, alguns dels seus amics i col·legues els van acompanyar a Madrid. En el primer viatge, va ser un autocar. En el segon, diverses furgonetes petites. En tots dos casos, la policia espanyola va fer aturar els cotxes abans d’arribar a Madrid i va identificar i escorcollar els passatgers. En el segon viatge, els va tenir mitja hora drets al costat de la carretera –amb el fred que hi feia a la matinada-, sense ni deixar-los posar les mans a les butxaques, tot i que prèviament els havia regirat i registrat les butxaques. El to insultant i ofensiu que van fer servir els policies contra aquells nois va ser pujat de to. Es veu que la policia pot tractar malament ciutadans innocents i pacífics. Es veu que això no ofèn i no és delictiu. Segurament no ho és en una policia que no tingui com a objectiu un servei democràtic a la població. Ho seria en qualsevol altre supòsit.

Dissabte passat, a Barcelona, els Mossos van tornar a carregar de valent contra una manifestació que, pacíficament, volia arribar fins a la Plaça de sant Jaume. La violència emprada va quedar filmada per TV3 i ha pogut ser vista per tothom. Mentrestant, uns monjos budistes de Barcelona es manifestaven amb espelmes pels carrers contra el règim de Birmània. Els Mossos no els van molestar. Me n’alegro per ells.

Jo no sé què els ensenyen als “policías nacionales” a Madrid, però a Mollet, als Mossos, els haurien d’explicar bé què vol dir servir el ciutadà. Un policia ha de ser qui primer garanteixi la llibertat i els drets democràtics dels ciutadans. Ja ho sé que això sona com una música celestial. Però, si no, per què caram paguem policies de la nostra butxaca? Els paguem perquè ens vigilin, retinguin i peguin? No hauríem de fer objecció fiscal a les despeses policials? Francament, si els Mossos, les COPES de tota mena i el TOP continuen actuant, haurem de començar a pensar a demanar ajut i empara a la comunitat internacional que, evidentment, no ens en donarà. Ara està de moda la repressió. Ara la majoria de governants del món entenen que la seva feina principal és la repressió. Mal moment per als demòcrates, per als lliurepensadors, per als que creuen en la llibertat, per als crítics. Tots aquests, però, són més necessaris que mai. Si no, el món aviat no farà gens de goig. Espanya fa molt temps que no en fa. Catalunya, en fa poc.

Quan sento la senyora vicepresidenta del govern espanyol dir que el lehendakari “delira” senzillament perquè vol consultar l’opinió del seu poble, m’acabo d’adonar de la profunditat del problema, de la irremeiabilitat de la solució per part d’Espanya. Si el lehendakari no pot preguntar l’opinió del seu poble, què deu voler dir això de l’“autonomia”, això de la “llibertat d’expressió”, què deu voler dir això de la “democràcia”? Per a alguns, vol dir que ells manen i els altres fan el que se’ls diu, que ells toquen i els altres ballen. Com que el referèndum proposat per Ibarretxe no es farà fins d’aquí a un any i, a més, portarà cua –moltes cues-, ja tindrem ocasió de parlar-ne amb calma. Els presagis són dolents. Però no es podia esperar res més de l’Espanya profunda que és, de fet, l’Espanya real. La notícia del referèndum, en canvi, és esplèndida. Si Ibarretxe va de debò (encara que restringeixi el referèndum al seu territori, perquè, què més pot fer pel seu compte?), ens n’hem de felicitar.

Em sap greu haver d’escriure aquestes coses avui, 1 d’octubre, que, als més grans d’aquest portal, ens porta el trist record del “dia del Caudillo”. Bé, avui ja no hi ha “Caudillo”, però hi ha “Constitución”. Sospito que si ell s’ho hagués imaginat -no era exageradament espavilat l’home-, ja ho hauria muntat abans.

El rei d´Espanya crema les seves fotos

Els nostres Mossos

Esquadrisme, periodistes i cintes de vídeo

Per Joana Gorina. Publicat a La Veu núm.78 (Juliol de 2007)
Durant les darreres setmanes la imatge de la policia autonòmica catalana s’ha devaluat uns graus més entre la població. L’aparició de les imatges d’apallissaments a detinguts i l’escàndol per l’ús d’armes il.legals per part d’aquest cos armat ha posat de manifest els seus modus operandi i les seves prioritats.
També ha desmuntat la construcció de la imatge idíl.lica d’un “cos democràtic” que arrencava de la “Transició”. Per primer cop des la darrera Restauració borbònica, els Mossos d’Esquadra han quedat qüestionats públicament com allò que s’havia denunciat durant la seva trista existència tantes i tantes vegades. No en va, i en el període més democràtic d’aquest cos armat, la revista Tierra y Libertad ja els definia el 1931 com la “nefasta guardia civil catalana”.
Però més enllà dels orígens històrics de l’esquadrisme català, que compta amb una tradició reaccionària que els apologetes d’aquest cos armat s’afanyen a amagar, el model de la policia autonòmica de la CAC compleix actualment un rol de pura substitució dels seus predecessors i contemporanis cossos policíacomilitars, garants de l’ordre social i polític i dels interessos de l’Estat espanyol al Principat. Si bé els primers mossos d’esquadra del segle XVIII-XIX tenien com a funció principal un paper auxiliar de l’exèrcit borbònic (combatre els guerrillers austriacistes, perseguir els dessertors en temps de pau i de guerra, control ideològic i moral, encalçament de contrabandistes i bandolers, etc.), ja que coneixien suficientment el terreny i actuaven a manera de mercenaris indígenes, gràcies a la seva eficàcia policíaca de control social i polític aquest cos armat es va poder perpetuar en el temps. Per aquesta raó aquest cos, que comptava amb un currículum repressiu com a preservador de l’ordre social i d’obediència durant segles, també va perviure durant el franquisme. Per bé que durant la darrera dictadura el seu paper no passés de ser simbòlic i fins folklòric. En els anys de la reforma política, no és d’estranyar que que els Mossos d’Esquadra passessin a ser el candidat número u per exercir aquest paper de substitució dels anteriors cossos repressius que, com en la resta d’aspectes d’aquesta operació política de maquillatge canviés la façana per deixar-ho tot ben lligat. Tampoc és d’estranyar que un dels promotors del canvi del model policíac de la reforma fos precisament l’exfalangista Rodolfo Martín Villa, també molt interessat a recuperar i ampliar un cos com aquest.
No és d’estranyar, doncs, que en aquesta cursa per guanyar prestigi com a policia de substitució, en relació als altres cosssos i forces de seguretat de l’Estat (CFSE, conegudes per nosaltres com forces d’ocupació), les esquadres militars indígenes vulnerin els drets i llibertats com ho han fet tradicionalment els altres cossos policíacs i militars de l’Estat. Aquestes vulneracions no són producte de l’uniforme, ni tampoc de la llengua que emprin els agents, sinó que són fruit de les consignes polítiques, d’una formació amb intencions antidemocràtiques i de compoments com els coorporativisme i l’aïllament de la societat. Unes vulneracions, abusos i transgressions de la pròpia normativa que s’han anat eixamplant a mesura que aquest cos armat es desplegava arreu del territori de la CAC i adquiria funcions més clarament polítiques. En definitiva, a mesura que substituien el rol que exercien altres CFSE anteriorment.
Les imatges recents d’apallissament de detinguts a una comissaria dels Mossos a Barcelona tampoc es poden atribuir a un cas aïllat. La prepotència amb què actuaven els agents sorpresos per les càmeres ocultes apunten a una quotidianitat impossible de justificar. Com hem pogut veure en altres ocasions, en viu o a través d’imatges, moltes de les tècniques emprades per aquest cos estan molt lluny del respecte a un marc normatiu de drets i les llibertats. Casos com dels estudiants menors emmanillats a l’esquena i agenollats durants llargues estones durant una protesta, o com l’habitual espionatge polític d’agents camuflats a actes dissidents o la passivitat en el cas del crim de Berga, demostren que aquest cos té com a prioritat les consignes polítiques i no la preservació de la seguretat i dels drets de les persones.

Si bé és cert que fins ara el cos indígena no comptava amb la impunitat de què gaudien altres CFSE, especialment la Guàrdia Civil, un cos militar que ha comptat amb llicència per torturar durant els darrers governs espanyols, aquest handicap no exculpa els mossos de la vulneració drets humans dels detinguts en nombroses ocasions. Més quan tot apunta que aquesta escalada de vulneracions anirà a més si la política de substitució policíaca es consuma com fins ara. Fet i fet, tots aquests cossos, i especialment les seves brigades ensinistrades per la persecució política, segueixen uns mateixos patrons de formació i sovint intercanvien comandaments interns, que per llei han de ser militars de graduació. Des de la reforma, els seus caps provenien de l’exèrcit espanyol o bé del Cuerpo de la Policia Nacional. La qüestió no és, doncs, que els agents s’hagin “desnaturalitzat”, com s’ha apuntat aquests dies en medis catalanistes defensors d’uns Mossos nostrats, a causa de la reconversió d’agents d’altres cossos, sinó que les esquadres indígenes continuen complint una funció d’obediència a l’Estat equiparable a la de l’exèrcit. Com segles abans, els esquadristes vigilen els seus conciutadans vetllant pels interessos del regne.
La formació dels mossos és un dels entrebancs que impossibiliten una policia democràtica. I que no només afecta la policia autonòmica sinó que, de retruc, en els darrers anys també ha contaminat les policies locals. La militarització i dretanització dels agents locals en els darrers anys no només ha obeït a les consignes dels seus comandaments polítics (alcaldes i regidors de municipis com Sabadell, Barcelona o Terrassa en són un bon exemple). La formació de la policia local, a partir de les reformes legislatives dels anys 90, va obligar els nous agents municipals a passar el sedàs de la instrucció militar de l’Escola de Policia de Mollet. Una exigència paral.lela a l’obligatorietat de portar armes de foc, que anteriorment era opcional.
Algunes dades apunten que l’Escola de Policia de Mollet, fundada el 1985, va passar a ser dirigida ben aviat per un conegut professor que havia adquirit part de la seva formació a la coneguda Escola de les Amèriques de Panamà, el lloc on es van ensinistrar els quadres militars de les dictadures llatinoamericanes i agents de la contrainsurgència al servei dels EEUU. Altres influències en el cos, un element força conegut i de la qual alguns responsables se n’elogien, són les rebudes des del model policíac de l’Estat d’Israel o de l’alemany. En qualsevol dels tres casos, uns models qüestionats pel que representen les respectives legitimacions públiques de la tortura o altres mètodes il.legals (i immorals). A banda d’això, i tot i la opacitat i el secretisme sobre la formació “especialitzada” d’aquests agents, les conseqüències d’aquesta formació les coneixem per les notícies del dia a dia. Les actuacions dels mossos, sobretot pel que fa a les brigades especials (la políticosocial, les de xoc o els antiavalots), ens aporten dia sí dia no titulars als diaris. I podem comptar que això només és una part.
Sorprenentment, la casta periodística s’ha posat les mans al cap arran de l’aparició de les imatge en què s’apallissaven els detinguts. A banda dels interessos que pugui amagar la filtració d’aquestes imatges, un fet inèdit, cap d’aquests periodistes o opinadors s’ha preguntat per les denúncies d’altres casos que no han quedat enregistrats per les càmeres. Com ja va passar amb l’aparició d’imatges de les tortures d’Abu Grabib, fins que la prova gràfica no havia traspassat l’habitual autocensura mediàtica aquests periodistes i opinadors no van parlar de la vulneració dels drets humans a l’Irac. A l’Estat espanyol, cap dels comentaristes que han parlat aquests dies sobre l’apallissament de detinguts per part dels mossos no han reclamat el vídeo enregistrat a la caserna de la Guàrdia Civil de Roquetas de Mar (Almeria), en què els agents assassinaven amb una porra elèctrica i a cops un pagès que havia acudit a realitzar una denúncia. Ni tampoc mostraven la indignació per la sentència irrisòria sobre aquest cas que només va afectar un comandament.

Com ja apuntàvem arran de la detenció i tortures dels joves de Torà per part d’aquest cos La participació dels Mossos d'Esquadra en aquestes detencions demostra que no existeix cap model policial català, sinó que el model d'aquell cos són la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola, els comandaments de les quals han ensinistrat diferents promocions de mossos. A més, cal recordar que des de fa temps, aquest pretès cos policial català està duent a terme tasques de control, seguiment i encalçament de la militància independentista. La qüestió, doncs, rau sobre a qui serveix aquesta polícia, sigui autonòmica, local o estatal. Els fets demostren abastament que ara per ara només tenen com a funció preservar un ordre social injust i una dominació política antidemocràtica. Lligat al servei de per a qui treballen entendrem per què agents d’aquest cos vulneren reiteradament els drets i llibertats que ells haurien de protegir.
No obstant això, no ens podem permetre un discurs demagògic de l’abolició de tot cos de seguretat a la nostra societat actual, una tendència despolititzada bastant present en medis reivindicatius que cohexisteixen amb el nostre. La transformació social no es pot exercir sense una organització que vetlli per la seguretat i pels interessos col.lectius, allò que precisament intentaria dinamitar l’enemic de qualsevol transformació revolucionària. Per aquest motiu, i és una assignatura pendent de l’Esquerra Independentista, cal que fem visibles a la població els interessos que amaga el model policíac actual, però cal també que oferim alternatives a aquest model, superant els esquemes policíacs tradicionals. Les actuals moblitzacions contra la persecució política i els abusos dels Mossos d’Esquadra (i dels altrses cossos) no poden quedar només en la protesta. Hem d’oferir alternatives a un model impregnat de militarisme, masclisme i racisme, i provocar canvis i contradiccions que obrin esquerdes al poder.
S’ha comentat poc, però el fet que a les casernes dels Mossos existeixin càmeres de vídeo respon també al treball de persones que lluiten pels drets humans i que van aconseguir que el 2004 el Parlament de la CAC votés una Proposició No de Llei que instava al govern de l’Estat, als de les Comunitats Autònomes i als governs municipals a vetllar perquè els diversos cossos i forces de seguretat compleixin estrictament la Convenció Europea dels Drets Humans i d’altres tractats internacionals sobre la matèria, i de manera molt especial les recomanacions de Nacions Unides, entre les quals el fet de registrar en vídeo el temps de la detenció. Això no domesticarà la bèstia, però ja se li ha posat un morrió.

Joana Gorina

Ara ja es pot afegir un altra provocació. La setmana passada hi va haver a Girona una protesta antimonàrquica arran de la cremada de les fotos reials, i de solidaritat amb Jaume Roura militatant d´Endevant-OSAN, identificat com un dels joves que van cremar les fotos; els responsables policials catalans hi van enviar tants furgons i tants mossos que es va provocar un esverament general. Val a dir que molts en van protestar, concretament l’alcaldessa de Girona. L’exageració i la provocació no eren cap bon auguri per a res. La veritat és que els manifestants van tenir molt més sentit cívic i polític que els pretesos guardians de l’ordre. Girona semblava una ciutat ocupada per la policia. Això ha afavorit la tesi, completament estúpida, que a Girona hi ha “kaleborroka”.

El rei imposat que no parla català.

Terricabras retreu al "rei imposat" que no parli català

EL REI VISITA UNA PROVÍNCIA

Josep-Maria Terricabras

Alguns mitjans espanyols, més anticatalans que promonàrquics, han omplert espai i hores amb la cremada de dues fotografies dels reis d’Espanya la setmana passada a Girona. No tenen en compte que, a Espanya, el cap de l’Estat no és un ciutadà normal sinó un rei nomenat per un dictador, un rei que va jurar “los Principios del Movimiento”, però que no ha jurat la Constitució, només l’ha signat, que tampoc no s’ha sotmès a un referèndum i que, per tant, té al seu costat la legalitat però no disposa de la legitimitat democràtica, que és la confiança expressada lliurement pels ciutadans.
A més, un rei imposat hauria de tenir especial interès a ser, almenys, un bon professional, i això vol dir, entre altres coses, que el rei d’Espanya hauria de parlar bé -com fa, per exemple el rei de Bèlgica- totes les llengües de l’Estat que li paga la festa a ell i a la seva nombrosa família. Però, tampoc, això tampoc.
I llavors, quan el rei visita la seva província de Girona, alguns -per pocs que siguin- el voldrien xiular però no ho poden fer, perquè no s’hi poden ni acostar. Això vol dir que, amb aquest rei, tampoc no pot protestar qui vol i com vol: els indignats i antimonàrquics no li poden manifestar el seu disgust directament sinó que s’han de retirar i rumiar com s’ho faran per fer sentir la seva protesta. Alguns ho van fer a Girona cremant dues fotografies. Suposo que qui impedeix que es facin els crits en directe és perquè troba que això és el pitjor que pot passar i que, per tant, assumeix qualsevol altra forma de rebuig, mentre aquesta es faci ben lluny.
A mi, personalment, no m’agraden les manifestacions en què s’insulta, es cremen coses o es trenquen. Però aquesta és una consideració estètica més que no pas política. Perquè és obvi que, en una democràcia, el cap de l’Estat ha de poder ser criticat com qualsevol ciutadà. S’han preguntat el rei i els seus col·laboradors per què hi ha molts caps d’Estat al món que no s’han de protegir de la seva pròpia gent? Això sí que és revelador. La cremada de fotos, una anècdota mínima, irrellevant.

Article publicat a El Periódico, el 19 de setembre del 2007

Quan plou

Quan plou, plou poc i malament.
En aquesta comarca de les Garrigues no plou mai, i si mes no pedra.
Fotos de la pedregada d´Artesa de Lleida, aquesta mateixa tarda.

Acte de Soberania

11 de Setembre Diada Nacional de Catalunya.

Acte de sobirania (darrer manuscrit d’en Xirinacs)



El text que s’ha trobat al seu despatx de la Fundació Randa i que anava datat el sis d’agost de 2007 (dia del seu 75è aniversari) diu:

“En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Serrabona

Repasant les fotos de l´estada a la UCE, m´han sortit les que vaig fer a Serrabona, és un indret al peu del Canigó que ens agrada, i no deixem de visitar quan anem per aquelles contrades.
Santa Maria de Serrabona és un priorat ubicat en el municipi de Bula d'Amunt, a la regió d'Aspres, en el Rosselló, situat en la vall del Bolès, al cor de boscos d'alzines, és una església fundada al segle X o XI que és esmentada en els arxius a partir de l'any 1069. El 1082, sota el patrocini de senyors locals i del vescomte de Conflent que li donen béns i rendes, la instal·lació d'una comunitat hi és decidida, segons la regla de Sant Agustí.
Llavors, s'alça una desavinença entre els fundadors i el bisbe d'Elna, revelador de les tensions generades per la "reforma gregoriana", que voldria sostreure les funcions religioses a l'autoritat dels laics. El bisbe pretén reservar-se l'anomenament del prior, però els rics fundadors refusen. Un compromís és trobat, sols els canonges elegiran llur cap.
Els religiosos agustins fan vida comunitària, com monjos, però també asseguren el servei parroquial. En la primera meitat del segle XII, a costat de l'església, construeixen llocs que els són propis : claustre, sala capitular, refetor, dormitori… i doten el priorat d'un adorn esculpit.
70 anys passen abans que l'església rural se metamorfosi en priorat. L'any 1151 té lloc la consagració del nou edifici, en presència de bisbes i d'abats. L'evocació d'aquesta cerimònia és materialitzada per creus gravades dins les parets de la nau i de l'àbsida.
La gran crisi econòmica i demogràfica del segle XIV enceta l'acabament del priorat.
A l'afebliment dels recursos, s'afegeix la falta de disciplina. La vida en comunitat ha deixat plaça a cel·les individuals. L'any 1448, un prior és deposat per "crims enormes", dels quals ignorem la natura.
L'any 1592, tots els priorats agustins de la península són suprimits. Un any més tard, el priorat i els seus béns són donats a la nova diòcesi de Solsona que el conservarà fins el 1896. L'aplicació d'aquesta decisió és efectiva el 1612, a la mort de Jaume Serra, darrer prior de Serrabona.
El material utilitzat per a la construcció de l'edifici és la pissarra, i per l'escultura, el marbre rosa del Conflent. Santa Maria de Serrabona és important des del punt de vista de l'art romànic pels capitells del claustre-galeria, esculpits seguint la tècnica del trepant; però sobre tot per la imponent tribuna que divideix l'església en dos parts.
Dintre l´església, en la tribuna hi ha representats tota classe d'animals: lleons, àguiles, centaures, sagitaris, etc.; i altres elements amb simbolisme cristià i del mon feudal. Foren necessaris setanta anys per a construir aquest element únic del romànic català.

L´Independència

Miquel de Palol / Escriptor

Han passat uns anys en què parlar d'independència semblava propi de l'antigor tronada del qui no toca de peus a terra, sobretot en els cercles intel·lectuals, de dretes i potser encara més d'esquerres, on l'internacionalisme proletari condemnava qualsevol identitarisme a la condició escorial de la petita burgesia. Per inconcebible, per utòpic, per impossible que semblava un èxit real -en això les coses no han canviat gaire-, l'independentisme (quan aquest cronista era un escolar se'n deia separatisme) semblava feu de llunàtics i d'eixelabrats, i qui fora d'alguns cercles marginals pretenia plantejar seriosament la qüestió era objecte de somriures de commiseració, si no de burla i de menyspreu, i reduït a la insolvència.
PERÒ LES COSES ESTAN EVOLUCIONANT, i s'hi poden apreciar uns quants factors objectius determinants. El primer, de caràcter ambiental. Acabat l'imperi soviètic i enderrocat el Mur de Berlín, Europa ha redistribuït fronteres amb una rapidesa i una falta d'inhibicions més pròpia d'una gran postguerra del segle XX o de la fi d'un macroterrabastall del XIX, amb l'avantatge com a model que s'ha fet sense majors conflictes ni traumes i sense vessar ni una gota de sang. Quan territoris que un any enrere formaven part indissoluble d'un dels dos Estats més forts i severs del món, i que semblava inimaginable que se'n separessin -les repúbliques bàltiques, per exemple-, ho han fet, i amb tan bon resultat tant des del punt de vista material com des de l'emocional, ja no pot dir ningú que secessionar una part d'un Estat sigui un moviment reaccionari, contrari al progrés i a la modernitat, etcètera, tal com fan els ultranacionalistes dels Estats establerts quan senten parlar d'aspiracions independentistes.
HI HA, ENTRE D'ALTRES, UN SEGON FACTOR diferenciador determinant. Cada cop més, el nacionalisme radical abandona les pulsions emocionals -pròpies, aquestes sí, del Romanticisme del XIX- i parteix de termes objectius, és a dir, de xifres. Qui pensa avui en una Catalunya independent no ho fa des d'una sempre discutible sopa mental d'aromes de Montserrat, barretina i faixa, botifarra amb seques, sardanes i castellers, entre altres coses perquè una part important dels joves de tot això no en saben res ni els interessa, sinó que ho fa des de l'evidència objectiva de la distribució dels recursos i els diners.
AQUÍ HI TROBEM UN FACTOR HISTÒRIC que sempre ha estat present, i que és decisiu en el moment actual. Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres. Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes, però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar. No sé què hauria passat si en algun moment, en la Transició per exemple, ho haguessin pretès -quan Eslovàquia s'ha volgut separar de Txèquia ho ha obtingut en un temps rècord-, però queda clar que, en la resistència de Madrid al secessionisme basc i català, el factor econòmic és determinant: no es deixa escapar el qui aporta calés per sobre de la mitjana del conjunt.
I ATENCIÓ, QUE EL CANVI HA ARRIBAT FINS AQUÍ. Passats uns anys de l'anomenat espoli fiscal, passats uns anys de dèficit en la inversió en infraestructures, passats uns anys de desplanificació de recursos col·lectius, de greuge comparatiu d'ajudes i incentius, les estadístiques informen que l'escolarització ja és més moderna i dóna més bons resultats a Extremadura, a Múrcia, a la Rioja, a Cantàbria i a les Castelles que a Catalunya, que allí ja tenen millors aeroports, autopistes i ferrocarrils, millors universitats i centres de recerca, que el benestar social és més gran, que el nivell de vida ciutadà és millor i que obrir una empresa o qualsevol altra mena de negoci és més rendible a qualsevol altre lloc del territori espanyol que a Catalunya. La gallina dels ous d'or ja està anèmica, ja no és tan clar quina part d'Espanya ha de subvencionar l'altra.
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.

Notícia publicada al diari Avui el 04-09-2007

"El mon ha de saber-ho"

“El mon ha de saber-ho” és una iniciativa que surt del bloc d’en Xavi Mir, promotor de la campanya "jo també vull un estat propi", i que proposa que la setmana del 3 al 9 de setembre es visioni tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Èric Bertran, realitzat per Xevi Mató i subtitulat a l’anglès per Heather Havex, per tal que pugi posicions al rànquing i entri al circuit dels més vistos. Narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, tan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista.

Fins ara desenes de blocs catalans s’han sumat a la iniciativa i també webs tant importants com la versió digital del diari Avui . Personalitats com Noam Chomsky també hi han donat suport.

El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que caldrà visionar massivament és la primera part.

http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4

no a Vauban a la Unesco

A la UCE vàrem tenir el plaer de escoltar la Daniela Grau i el col·lectiu de "no Vauban a la Unesco", la societat civil que s'ha organitzat al voltant d'aquesta plataforma denuncia que les construccions militars de Vauban "evidencien la voluntat d'aixafar militarment el poble català, la seva cultura i la seva llengua".

Perquè diem «no a Vauban a la Unesco»

L’estat francès ha decidit promoure “l’any Vauban” per vàries raons. La raó al•legada és la celebració del tricentenari de la mort d’en Sébastien le Prestre, marquès de Vauban (1633-1707). Com a lloctinent general des les armades i comissari general per a les fortificacions del rei de França Lluís XIV fou un dels responsables de l’èxit de les guerres de conquestes del territoris cobejats d’ençà de segles pels sobirans francesos, en particular del nostre. Perpinyà va patir tants setges, amb famines, repressions i destruccions ja dos segles abans del tractat dels Pirineus, que ostentava el títol de “vila màrtir”.

Tanmateix hi ha dues raons subjacents. En el marc tant a la dreta com a l’esquerra de l’exacerbació del sentiment nacional mediatitzada dia rere dia, quina excel•lent oportunitat per glorificar França, per afegir un nou mite a la gloriosa llista dels Vercingétorix, Charlemagne, Jeanne d’Arc, Napoléon... per actualitzar un testimoniatge més de la famosa “excepció francesa”, la quasi divina conjuminació en una mateixa persona del geni militar i del geni artístic al servei de la “Nació”.

Les fortificacions reconegudes com patrimoni mundial sacralitzaran les fronteres estatals com per justificar a posteriori el dogma repetit a cor què vols, fins i tot encara avui dia per periodistes: “el Rosselló, definitivament francès”. El repte és doncs doble: d’una banda reforçar el nacionalisme “intra muros” i d’altra banda obtenir una consagració oficial estrangera a escala mundial. Imagineu: xàrters, europatours, japonesos i xinesos fent processons de la Catalunya del Nord a la Franche-Comté, tot admirant els límits perfectes de l’hexàgon francès, empassant-se les falsificacions històriques oficials subvencionades pel Consell General i promogudes per les oficines de turisme o la “Xarxa cultural”. D’una pedra maten dos... i més pardals.

Així queden soterrats els articles dels nostres eminents historiadors com Josep Sanabre que va escriure “Resistència del Rosselló a incorporar-se a França” demostrant així que el Rosselló “no s’ha donat a França” - com tantes generacions de catalans han estat obligades d’empassar-s’ho-, i que les repressions contra els resistents foren terribles.
Soterrades també les brillants aportacions de la professora Alícia Marcet després de tota una vida dedicada a investigacions sobre el tema i ocultades les seues conclusions: “...esdevingut província del reialme de França, el Rosselló tanmateix no s’ha tornat francès…hom ha pogut creure en una aculturació totalment reeixida.
Constatem avui dia que no és gens el cas”. També queda marginada la defensa de la catalanitat feta per l’historiador Ramon Sala que qualifica de “colonialista abans d’hora” les valoracions dels intendents francesos sobre nosaltres: “…l’horrible foc artificial serà del Jacques Delon que ens tracta de “raça deteriorada”. Res no canvia : el 2005 en Frêche president del Consell Regional ens tracta d’ “incultes” i al març 2007 a Vilafranca reincideix : “la història interessa poca gent”.

L’any Vauban serà doncs una oportunitat suplementària de negació de la nostra història tant aquí com en Franche-Comté. Patim les mateixes maniobres político -culturals per negar la conquesta militar, per amagar que no érem francesos ni ells ni nosaltres, que vam esdevenir-ho a la força sota la mà de ferro d’en Louis XIV i dels seus laquais.

Com qualsevol nació tenim dret a la recuparació de la memòria històrica i el deure de denunciar la colonització imposada pel “país dels drets de l”home”.

Diem “no a les obres d’en Vauban al patrimoni de la Unesco”.

Perquè diem «no a Vauban a la Unesco»

Tots hem de mobilitzar-nos i enviar la postal «no a Vauban a la Unesco» al director d’aquesta organització a París. Les raons de la creació d’un col•lectiu tant a la Catalunya del Nord com a Franche-Comté, són evidents per als qui saben què és la Unesco i que doncs l’obra d’en Vauban no compleix els criteris necessaris per formar part del patrimoni mundial.

La finalitat de la Unesco (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’homme i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.»

El poble català també té dret a la recuperació de la seva memòria històrica i el deure de lluitar contra les mentides, manipulacions, falsificacions de la història pròpia, que patim d’ençà de l’annexió el 1659 i més particularment d’ençà de la Tercera República. Tenim dret com al País Valencià a «una Comissió de la Veritat» avalada pels màxims representants de les institucions europees.

En Vauban no era un artífex de la pau ans al contrari és el símbol de l’imperialisme guerrer francès, ja que era enginyer militar en cap d’en Louis XIV i doncs responsable de l’èxit de les conquestes militars de països que no eren francesos. Va fer destruir el nostre patrimoni a les tres viles cabdals del país: Perpinyà (capital) Cotlliure (gran port) i Vilafranca (entrada estratègica de Cerdanya) per prevenir les revoltes. Els nostres historiadors J. Sanabre, A. Marcet, R. Sala han tractat abastament tant el tema de la resistència apassionada de la nostra gent (els Angelets de la Terra entre altres) com de les destruccions, tortures, persecucions, infligides al llarg dels segles pels invasors francesos (Perpinyà ostentava el títol de «vila màrtir»).

Prou de mentides: «le Roussillon ne s’est pas donné à la France». Les fortificacions de Vilafranca van ser fetes amb les pedres d’un convent magnífic, un quadrat de 26 metres d’amplada amb 42 columnes de marbre rosa totalment arrasat perquè els francesos no confiaven en els franciscans; Mont-Louis és encara una ciutadella amb militars - i Perpinyà no-? com Bayonne i Lille . Si l’armada francesa córre el risc de la seva adscripció a la llista és perquè «la garnison y est moins sensible». Quant a les dues altres ciutats l’armada s’hi oposa d’entrada perquè sap que és incompatible amb els principis de la Unesco (Le Monde 17.03.04).

Com ho diuen respectivament dos membres de la Comissió de la Veritat la C.Símon :« Només el coneixement de les atrocitats del passat i del present pot alimentar la lluita cultural i l’afany per un futur divers» i en F. Frattini, Vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Justícia Llibertat i Seguretat: «Només dient la veritat podrem ajudar el poble a alliberar-se».

Daniela Grau

Més informació.
www.cadrescatalans.com/toulouse/article/culture/Grau_no_vauban.php
www.enricbalaguer.unblog.fr/tag/patrimoinepatrimoni/

www.dignitat.catnord.cat/vauban.cfm

Saïda Saddouki

Obren expedient als guàrdies civils que van discriminar una jove marroquina per parlar català.

El delegat del govern central a les Illes Balears, Ramon Socias, ha obert un expedient informatiu al dos guàrdies civils, el capità Bartolomé i l'agent Sarro, que van discriminar a la intèrpret i traductora per parlar en català
El delegat del govern central a les Illes Balears, Ramon Socias, ha obert un expedient informatiu al dos guàrdies civils, el capità Bartolomé i l'agent Sarro, que van discriminar a la intèrpret i traductora Saïda Saddouki per parlar en català.

Aquest matí, Saddouki, acompanyada del portaveu de l'Obra Cultural Balear (OCB), Tomeu Martí, s'ha reunit amb Socias. "L'audiència amb el delegat del govern ha anat beníssim perquè ell esta molt sensibilitzat amb els temes lingüístics", conta la traductora. "Socias m'ha demanat disculpes en diferents ocasions, però m'ha dit que ara vol conèixer les versions dels dos membres de la Guàrdia Civil per poder prendre les mesures necessàries".

Segons ha explicat Saddouki "ell m'ha dit que és el primer en reconèixer que a les Balears existeixen dues llengües i que ningú no pot ésser discriminat per parlar-ne una de les dues".

"El cas -conta- esta ara en mans d'un advocat per saber si ho portam o no per la via judicial a nivell sociolaboral, però jo no ho tenc gaire clar, no vull una readmissió perquè no vull treballar mai més amb la Guàrdia Civil".

Els fets.

Els fets ocorregueren dia 16 d'aquest mes, a les 9.30 del dematí. Saïda es presentà al quarter per entrevistar-se amb l’esmenta’t capità. «Bon dia, tenc cita amb el capità sr. Bartolomé, amb motiu de prestar servei de traduccions», digué a l’agent Sarro, que en aquells moments controlava l’accés a l'edifici. «A mi no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo -porque hablas raro-, no te puedo dejar pasar. Así que... tú decides!», fou la resposta de l'esmentat agent.

Saïda fou retinguda durant vint minuts a l'entrada del quarter i no aconseguí veure el capità. L'endemà, Saddouki hi tornà, aquest cop amb la intenció de parlar en castellà i així poder accedir a les tasques de traducció que tenia encomanades. «Buenos días, vengo al departamento de policia judicial con el capitán Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?», demanà a mitges, en castellà i en català, la traductora. La resposta de l’agent Sarro fou la mateixa que la del dia anterior. S'inicià una discussió en què l'agent negà a la professional el dret d’expressar-se en català. L'agent Sarro féu servir arguments que posaven en qüestió l’oficialitat del català a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i, amb pretensions de coneixements filològics, arribà a dir que «el català no era cap llengua».

Després d'un quart d’hora d’estires i arronses, un altre agent deixà entrar Saïda. La sorpresa més grossa, però, encara havia d'arribar.

Un cop Saïda estigué asseguda davant el capità Bartolomé, aquest li parlà així: «A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán pues quedaté con él! (...) Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!».

Sona a xinès, però he estat més discriminada per parlar en català que per fer-ho en la meva llengua"

Després d'aquest incident, Saddouki va decidir escriure una queixa al llibre de reclamacions que tenen a les mateixes dependències de la caserna. "Vaig sortir d'allà en estat de xoc i després em vaig dirigir a l'OCB que em van ajudar a posar la denúncia i a demanar l'audiència amb el senyor Socias".

No és la primera vegada
Saddouki explica que aquesta no és la primera vegada que se sent discriminada a Palma, on viu des de fa 8 anys, per parlar en català. "Sona a xinès, però he estat més discriminada per parlar en català que per parlar en la meva llengua, l'àrab, que m'ha obert moltes portes per trobar feina".

La intèrpret de 25 anys conta que s'ha sentit discriminada al centre de Salut i als autobusos de la ciutat de Palma. "He arribat a canviar de casa per no haver d'agafar la línia 3 de bus, perquè en una ocasió el xofer em va agredir a la mà per no parlar-li en cristiano". Per aquest fet, va posar una reclamació a l'Ajuntament de Palma que, segons explica, no li han contestat mai.

"Tothom se sorprèn de què parli català"
Saddouki va arribar a Palma, des del Marroc, amb 17 anys, gràcies a un reagrupament familiar. "En arribar, jo no sabia que aquí es parlava un altre idioma que es deia català, però poc temps després vaig començar a estudiar batxillerat a l'Institut Ramon Llull i vaig entrar en contacte amb aquest llengua".

"Tothom se sorprèn de què parli en català. El fet és que a mi m'agrada llegir molt i gairebé es pot dir que he après a parlar en català i en castellà gràcies als llibres, com els de Ramon Llull o de Jorge Bucay".

La traductora, que actualment treballa d'auxiliar administrativa a una biblioteca de la capital mallorquina i aspira a ser professora d'escola, recorda que "sóc la més petita de cinc germans i la més problemàtica perquè sóc l'única que parlo en català".

L´Avui.

Com diu David Gonzalez "A la tres", Però si la investigació feliçment oberta confirma que un capità de la Benemérita a Palma va vexar la ciutadana Saïda Saddouki, traductora d’àrab, berber i català per parlar en aquesta última llengua, hauré de creure que l’única Constitució que apliquen alguns senyors de la Guàrdia Civil és la del Todo por la patria. La pàtria una, grande y libre amenaçada ara per les mores catalanistes. La pàtria negra com un tricorni.

Tornem-hi

He estat una bona temporada sense escriure al bloc, però ara torno a ser aqui.





Fotos de les vacances a la Vall de Echo i agua tuerta, Zuriza i la Vall del Roncal on vàrem comprar un formatge boníssim, a i el dinar a la Borda Chiquín, extraordinari.

També he estat a la Universitat Catalana d´Estiu, com diría Miquel Porter la república de la llibertat i del bon humor.Avui fa una setmana que s´ha acabat, on em passat uns dies agradables de cultura i lleure, de convivència i afirmació nacional.
Aquí teniu algunes fotos dels actes, debats, confèrencies tallers, espectacles, i concerts, així com algun retall del diari de Prada .




Concert d´Obrint Pas Concert de la Maria del Mar Bonet


Els bons amics Glossadors de Menorca

El magnífic concert de la Orquestra simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida per Salvador Brotons

L´acte més emotiu, La maternitat d´Elna

Cargolada amb els bons amics

Resultats Eleccions Municipals 2007

Resultat Eleccions Municipals 2007 a Castelldans

Total votants 598.. 72,66%
Abstenció 225.. 27,34%
Vots Nuls 1.. 0,17%
Vots Blancs 9.. 1,51%

CiU. 249.. 41,71%.. Regidors.. 4
Psc-pm. 191.. 31,99%.. Regidors.. 3
K07-AM. 110.. 18,43%.. Regidors.. 2
PP. 38.. 6,37%.. Regidors.. 0

Felicitats a totes les candidatures, i en especial a K07-AM per ser la primera vegada que es presenta i obtenir uns resultats tan òptims. Felicitats Óscar i David!

Per saber el resultat de les Eleccions municipals dels anys, 1995, 1999, 2003 Cliqueu

Conferència: L´Exili Català a Mèxic

A la cafeteria Slavia de Les Borges Blanques tindrà lloc demà divendres dia 25 de maig a les 10 de la nit, una conferècia sobre l´exili català a Mèxic, a carrec del Dr. José Maria Murià, nascut a Mèxic el 17 d´agost de 1942, es va graduar a Guadalajara. Després es doctorà a El Colegio de México. Murià es fill de catalans que no ha oblidat les seves arrels amb un gran interès per la recuperació cultural i política del país.
La conferència permetrà establir les relacions de Catalunya i Mèxic, desprès de la Guerra Civil i fins a l´actualitat.

L´habitage tema estrella de la campanya electoral

Habitatge, okupes i seguretat.
Represió d'una manifestació per la vivenda a Barcelona
L’habitatge és un dels temes “estrella” de la campanya electoral. Em temo que el tema s’aborda sovint de manera superficial. Sembla que la gran idea és només construir habitatges “socials” o de “protecció social”. Estic gairebé segur que, quan això es vagi concretant, serà molt poca cosa si es fa d’acord amb els criteris que fins ara ja han donat tan mal resultat. De fet, un dels primers problemes de l’habitatge és el preu del sòl. Quan aquest és tan car, ja s’ha de témer que, un cop construït, aquell terreny serà caríssim. (Les condicions de treball, els accidents laborals, els sous i les subcontractacions en el camp de la construcció contrasten dramàticament amb els preus de venda, les plusvàlues i els beneficis de molts i molts constructors. Que les economies catalana i espanyola estiguin en bona part fonamentades en aquesta mena de construcció, no solament és un problema econòmic molt gran sinó també un escàndol social i moral de primer ordre.) I quan veus que els ajuntaments acaben venent el sòl públic al millor postor -és a dir, especulant ells mateixos amb el sòl-, llavors pots tenir poca esperança que la cosa s’arregli. (Per aquí es financien molts ajuntaments. Deixo ara de banda, que la construcció també pugui ajudar a finançar partits polítics, però sembla que ja hi ha poca gent que ho posi en dubte.)

Les lleis haurien d’impulsar no solament un abaratiment del sòl i de l’obra sinó també l’obtenció de crèdits assequibles per a joves, sobretot ara que el preu del diner puja i pujarà. En tot cas, haurien de perseguir duríssimament qualsevol intent de mobbing per part de propietaris o constructors, mobbing que sempre castiga els més febles, els més vells, els més desprotegits. Els propietaris haurien d’estar obligats a tenir els edificis en bones condicions i, si no, a posar-los a la venda a preus per sota del mercat, ja que serien edificis que s’haurien de rehabilitar. Llavors, la prioritat de compra hauria de ser per als llogaters més antics i, en tot cas, per als ajuntaments, que haurien de vetllar perquè aquells edificis es convertissin en autèntiques vivendes socials i habitables. Certament, la política de lloguers tampoc no és ben resolta. Això es veu ben clar no només amb els preus escandalosament inassequibles de molts lloguers, sinó també perquè hi ha milers i milers de pisos buits i desocupats durant anys i panys, pisos que es van degradant i que, mentrestant, provoquen i insulten el ciutadà sense llar.

Suposo que també es podria fer més pressió en la política bancària d’ajuts i crèdits. Potser els bancs siguin més incontrolables -al capdavall, el capitalisme té això, que permet el descontrol d’alguns en nom de la llibertat, mentre d’altres estan tan atrapats que no es poden descontrolar encara que vulguin. Ara bé, si els bancs són més incontrolables, almenys les Caixes -que diu que tenen “ànima”, però sovint no se’ls veu-, haurien de liderar una política de crèdits molt i molt tous no solament per a la compra de certs habitatges sinó també per a determinats lloguers. Això alleugeria extraordinàriament algunes economies.

No sóc pas capaç, amb aquest post, de donar solucions al problema de la vivenda. Sí que voldria, però, alçar la veu contra el cinisme de certes solucions aparents que no solucionen res. Perquè o bé s’ataquen d’arrel l’especulació -privada i pública-, l’assetjament immobiliari i la cobdícia usurera de bancs i caixes, o és ofensiu que es vagin fent promeses de millora de la situació. Els ajuntament hi poden fer, però hi poden fer poc si les lleis no es canvien en una direcció determinada, que no és la direcció del benefici econòmic ràpid d’uns quants, sinó del benefici social que es transmet per capil·laritat a molts.

Els okupes que “alliberen” edificis tancats d’anys i panys, que creen espais de debat i d’estada pacífica de joves i grans, estan manifestant la inquietud, la ràbia i la impotència de molts altres que no s’atreveixen a ser okupes però que ho voldrien ser. Sorprèn sovint la reacció ràpida de jutges i policies que s’afanyen a defensar els propietaris d’edificis abandonats durant dècades, en comptes de demanar-los comptes del seu abandonament. Amb això no poso (encara) en dubte el dret de propietat, però sí que assenyalo que és un dret que, com qualsevol altre, no és il·limitat ni és intocable. Qui no té cap mena de sentit ni de sensibilitat socials, ¿com pot després reclamar que la societat l’empari i que protegeixi la seva insensibilitat?

Avui, però, la seguretat està perillosament de moda. És una seguretat que no pretén assegurar drets i llibertats, sinó que pretén només assegurar lleis i propietats que s’haurien d’assegurar soles si fossin fetes i usades com cal. La seguretat per la seguretat és una bestiesa molt grossa, una bestiesa que acostuma a portar més inseguretat i molts riscos. La nostra policia, però -potser perquè és jove i vol fer veure que és molt madura, potser perquè ha vist pel·lícules de Harry el Sucio o perquè té poc criteri-, està usant armes molt desproporcionades contra protestants (protestadors) i manifestants, sobretot si són okupes, “joves radicals” (ves, quin nom!) o similars. Estic a favor que la policia no permeti batalles -campals o no-, destrosses o agressions. Ella, però, ha de ser tan professional que tampoc no ha d’organitzar ni fomentar batalles, destrosses o agressions. Els punxons que han aparegut en mans de policies en la darrera confrontació amb okupes són armes intolerables que no poden estar en mans de gent radical que no hauria de portar uniforme. (No vull pas dir, és clar, que els que portin punxons vagin sense uniforme, de paisà!)

La política, la gran política -i la política d’habitatge forma part de la gran política- ha d’estar en mans de gent honesta, civilitzada, experta i hàbil, capaç d’impulsar línies actives de promoció d’habitatges en condicions adequades, capaç de reconèixer els errors quan en fa, capaç d’entomar les crítiques que li arriben des de manifestants de qualsevol mena, als quals ha de tractar amb la seriositat, el respecte i, si cal, el rigor justos i imprescindibles.

Aquestes eleccions municipals no van només d’això, però també van d’això. Tan de bo serveixin per alguna cosa en aquest camp. Llavors sí que haurien estat unes eleccions veritablement democràtiques, democratitzadores.

Article publicat per Josep M. Terricabras

Conferència del Dr. José M. Murià

Ahir vaig anar al Museu d´història de Catalunya, a escoltar la conferència a càrrec del Dr. José M. Murià, presentat i moderat pel Sr. Josep M. Figueres, va ser l´últim dia del cicle de conferències sobre l´exili català a Méxic.

Al gener de 1939 les tropes de Franco són a Barcelona i una riuada de gent pren l´exili ho fan primer a França, la magnitud del l´exode els agafa desprevinguts, la Generalitat sense recursos no te capacitat per fer front a la situació, gran part dels exiliats catalans fan cap als camps de concentració francesos.

Tres països acullen amb els braços oberts els exiliats, Méxic, Xile i la Republica Dominicana, especialment el primer, ja des de el 1937 amb vaixell Sinaia els nens anomentas de Morelia, el principal port d´entrada va ser el de Veracruz, on van tenir una rebuda entusiàstica, el govern de Làzaro Càrdenas va habilitar centres d´acollida i menjadors col·lectius i els i va proporcionar les primeres feines. Sis mil catalans es van exiliar a Mèxic, l´unic païs que no va reconeixer mai al regim de Franco. La millor intel·lectualitat va fugir de Catalunya, es van establir 300 catedratics d´universitat, 500 metges, un centenar de cientifics, consellers, regidors, sindicalistes, politics etc. Escriptors de la talla de Avel·li Artis-Gener, Agutí Bartra, Pere Calders, Josep Carner, Anna Murià i, molts altres; personalitats com Pere Bosch Gimpera, Joaquim Xirau, Baltasar Samper, etc. Es van editar 300 llibres en català, 50 revistes i butlletins, com Pont Blau, Xaloc, Quaderns de l´exili, Butlletí d´informació dels Països Catalans a Guadalajara, dirigit pel pare de José M. Murià, tots de una qualitat extraordinaria, es van fer els Jocs florals, infinitat d´actes culturals, etc.

Cal preguntar-nos com hauria segut Catalunya, sense dictadura i sense l´exili. Aqui ens vam quedar amb la foscor, la mediocritat i la por.

De tot aixó s´en va gaudir Mèxic, algunes coses es van quedar a mitges, era comprensible, tothom es pensava que tornaria haviat a casa per tant es vivia l´enmediatesa, lo que impedia elaborar grans projectes, però van deixar la llavor.

Teniu per la meva part tot l´afecte i reconeixement, i feu arribar als mexicans el meu absolut agraïment.

Programa Electoral Castelldans 07 AM

CASTELLDANS 07 A.M

Som un grup de dones i homes que vivim i estimem Castelldans ens hem organitzat en grup municipal independent per treballar en equip i donar resposta a les necessitats i a les mancances bàsiques que sorgeixen en l´entramat humà que compon el nostre poble. Volem garantir la qualitat de vida de totes les persones que vivim a castelldans i per acomplir aquest propòsit i alhora aquest gran repte que suposa, necessitem una renovada foram de gestió política, social i econòmica que sigui plural, més propera i oberta a tothom.

Cal treballar amb tots i per tots!!

Les Prioritats de la nostra acció de govern és fonamenten en cuatre punts bàsics:

1. Treball i decisions en equip.- L´equip vol compartir un temps de la seva vida, per treballar en la vida publica, social i económica de Castelldans. Viure en equip, tots els projectes i les decisions serà la millor garantia de cohesió i de compromís amb el poble.

2. Inversió en formació infantil i juvenil.- Els canvis a que estem sotmesos tots, fan necessaris reforçar objectius i valors humans en clar retrocés i per aixó el notres equip municipal prioritzarà en un estudi acurat sobre la formació infantil i juvenil per aplicar a cur i llarg termini, de manera que en un temps prudencial es visualitzin aquestes polítiques a través de pressupostos destiants a aquesta finalitat.

3. Sostenibilitat.- La nostra acció de gover vol promoure una política de sostenibilitat que faci compatible el creixement econòmic amb la defensa del medi ambient. Hem de garantir que la satisfacció de les nostres necessitat no comprometi la capacitat de les generacions futures a satisfer les seves.

4. Transparència.- L´Equip municipal en la gestió de l´ens públic, ha de ser tranparent perquè es tracta dels bens comuns i compartits del municipi. Els interessos econòmics privats de cadascun dels que formem l´Equip Municipal, mai s´hauran de barrejar amb la nostra gestió pública, ni e forma de beneficis monetais, ni en quansevol altra forma. Aquesta transparencia serà la base per la continuïtat i la coherencia de l´Equip.

Castelldans, 9 de Maig de 2007


1. PROMOCIÓ ECONÓMICA, HISENDA I ADMINISTRACIÓ


PLANIFICAR LES OBRES EN EL TEMPS fixant prioritats PER EVITAR CONTRIBUCIONS ESPECIALS als veïns i veïnes.

RECONDUIR I REVISAR L´ENDEUTAMENT DEL NOSTRE CONSISTORI MUNICIPAL

DISSENYAR UN PLA ESTRATÈGIC per a extreure un suficient rendiment o amortització económica del material i equipaments municipals i organitzar-ne el seu ús polivalent en activitats diverses (sala de Ball, zona esportiva…)

DIÀLEC, TRANSPARENCIA I PRESENTACIÓ PÚBLICA DE L´ESTAT DE COMPTES. Els pressupostos i els projectes seran exposats al poble abans de la seva aprovació al ple.

IMPULS DECIDIT ALS PRODUCTES DE LA TERRA, AGROTURISME ARTESANIA, POTENCIACIÓ DEL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC, ETNOLÒGIC I ARQUITECTONIC com a prioritat de la nostra promoció económica, emulant i millorant desenvolupaments exitosos com els d´altres zones com ara a la Terra Alta o al Priorat que ens assegurarà un excel·lent rendiment econòmic a curt, mig i llarg termini, idoni per tothom, sense perdre en cap moment la nostra personalitat de poble agrorural.

REFLEXIONAR SOBRE L´ENFOC INDUSTRIAL DE LA ZONA PROJECTADA per l´actual ajuntament (adequadament dels seveis mínims i infrastructures necessàries…) i INCENTIVAR VENTATJOSAMENT LA IMPLANTACIÓ DE NOVES EMPRESES EN EL NOTRE TERME NO CONTAMINATS que incorporin veïns i veïnes de Castelldanss com a treballadors i treballadores.

ORGANITZAR ADMINISTRATIVAMENT EL NOSTRE AJUNTAMENT DE FORMA EFICIENT. Aplicar un pla de recursos humans que permeti els treballadors de l´Ajuntament desenvolupar la seva tasca de forma cómoda, àgil motivadora i reptadora doncs treballen a casa seva i per casa seva, casa de tots.

CREAR UN SERVEI DE NETEJA I JARDINERA PRÒPIAMENT MUNICIPAL.

SOL.LICITAR REGUROSAMENT TOTS ELS TIPUS D´AJUTS I SUVENCIONS, per a desenvolupar totes les activitats esmentades en aquesta àrea.


2. CULTURA, ESPORTS I JOVENTUT


ORGANIZAR UN CALENDARI CULTURAL REPTADOR I COMPETITIU, impulsant una programació anual de les activitats i recolzament de tots els grups socials, culturals i esportius.

POLÍTICA D´AGERMANAMENT AMB POBLACIONS de similars tamanys. Hem pensat amb unes quantes candidates del sud de França, Irlanda, Euskadi, Galicia i/o l´Aragó. Implicarem a tota la societat, castelldanenca i el seu teixit associatiu en aquest intercanvi multicultural.

REACIVAR ACTIVITATS ARTÍSTIQUES I LÚDIQUES com l´escala-en-hifi, teatre, L´Esportí, l´emissora de radio, cinema a la fresca… i dinamitzar tots els caps de setmana, sobretot , a l´estiu, amb activitats per a totes les edats.

IMPULSAR LA CREACIÓ D´UN CENTRE CÍVIC I UNA ZONA JOVE que activi i promogui l´activitat cultural de Castelldans, esdevenint així, centre polivalent de serveis culturals i activitats juvenils. Així com, optimitzar la biblioteca i adreçar-la a tot tipus de públic (telecentre, ludoteca, àmbit d´estudi i recerca, espai d´exposicions i conferencies)

VETLLAR PER LA CONSERVACIÓ I PROMOCIÓ DEL PATRIMONI CULTURAL DE CASTELLDANS: subrallar l´interès i dignitat del nostre patrimoni historico-artistic, implicant al jovent en la recerca arqueológica i en la consevació del patrimoni arquitectònic, creació de camps de treball i optimitzar l´agro-turisme (Museu del Pagès, Castell, Ermita, Cooperatives…).

POTENCIAR LES ESTADES ESPORTIVES D´ESTIU PER NENS/ES I JOVES donant suport des de l´Ajuntament. Portar a terme novament circuits de competició escolar esportiva intercomarcals d´atletisme i Cross.

INSTITUIR ELS PREMIS BELLSAVI, per aquelles trajectòries, activitats artístiques, culturals i/o humanístiques individuals o grupals de la nostra gent gran.

COL.LABORAREM AMB LA UNIÓ ESPORTIVA I AMB LES DIFERENTS COOPERATIVES I CAIXA RURAL DEL POBLE, per continuar realitzant totes les activitat culturals que s´estaven portant a terme.

FESTA MAJOR: potenciar el fet que hi hagin ACTIVITATS PARTICIPATIVES DURANT TOT EL DIA, OFERTA PER TOTES LES EDATS, I ADEQUAR-LA ALS NOSTRES TEMPS, implicant-hi a tots els grups, associacions carrers i places del poble.

CREAR UN PORTAL WEP MUNICIPAL, amb marcat carácter CULTURAL I TURISTIC DE CASTELLDANS. Tots els ciutadans tindran dret a la seva corresponent adreça d´e-mail amb domi, pel sol fet d´estar empadronats al poble ex.:

SOL.LICITAR RIGUROSAMENT TOTS ELS TIPUS D´AJUTS I SUBVENCIONS, per a desenvolupar totes les activitats esmentades en aquesta àrea.


3. AGRICULTURA, RAMADERIA, CAÇA I MEDI AMBIENT


CONSERVACIÓ DELS CAMINTS, tenint en compte, la conducció de l´aigua de la pluja i sol·licitar subvencions o ajuts que ens permetin arranjar els mateixos (començant per 2 o 3 camins principals).

GARANTIR UN ALLOTJAMENT DIGNE PER A TREBALLADORS EVENTUALS oberts qualsevol sector, amb la col·laboració d´altres administracions i institucions.

PROMOURE I COL·LABORAR AMB LA COL.LETIVITAT DE REGANTS N. 17, en la modernització de la xarxa de regs.

INSTAL.LAR CONTENIDORS PER A RESIDUS FOTOSANITAIS als omplidors que no en tinguin, i impulsar la construcció d´un altre omplidor.

CREAR UN PUNT D´INFORMACIÓ, TRAMITACIÓ I ASSESSORAMENT per a pagesos i ramaders (plans de millora, primeres instal·lacions, D.U.N. ´s, producció integrada…)

IMPULSAR, INFORMAR, RECOLZAR I ASSESSORAR SOBRE L´EVOLUCIÓ PARCEL.LARIA I EL CANAL SEGARRA GARRIGUES

REUNIR-NOS AMB TOTS ELS CAÇADORS DEL NOTRE POBLE PER ESTUDIAR LES NECESSITATS ACTUALS I DEFINIR UN PROGRAMA DE CAÇA ADIENT. Crear la Carta-Decàleg municipal del bon caçador, drets i deures, per una caça de qualitat i acurada, respectant sempre el medi ambient, i per la reinversió de la plusvàlua que genera en millorar infrastructures i accesos.

ESTUDIAR I PROMOCIONAR LA IMPLANTACIÓ D´ENERGIES RENOVABLES

ACCELERAR I PROMOCIONAR LA CREACIÓ DEL CONSORCI PER TAL DE GESTIONAR ELS ESPAIS NATURALS PROTEGITS i la obtenció de les subvensions corresponents (la ZEPA, Pla de Desenvolupament Rural)

FACILITAR EL RECICLATGE I AUGMENTAR ELS PUNTS DE RECOLLIDA SELECTIVA

PAQUET DE MESURES D´INCENTIUS FISCALS PER A LES OBRES DE MILLORA TANT D´OBRA NOVA COM OBRES DE REFORMA A NIVELL RAMADER, INDUSTRIAL I DOMÈSTIC QUE IMPLIQUIN EL RECICLATGE I L´APROFITAMENT DE L´AIGUA.
Creació d´un desplegament normatiu municipal específic de mesures d´incentivament fiscal de millora del medi ambient.

REPOBLAR I/O MANTENIR LES SERRES QUE ENVOLTEN EL POBLE AMB VETETACIÓ AUTÓCTONA. Reactivar i rependre la plantada de la varietat d´arbres més adient tant a la zona del camp de futbol com en diferents indrets del nostre poble.

ORGANITZACIÓ I TRAÇAT DE RUTES BTT I QUADS, de forma que mesurem l´impacte mediambiental, per afavorir i potenciar el turisme sostenible i de qualitat.

GESTIÓ EFICIENT DE L´AIGUA. Estudiarem definir un pla estratègic d´optimització a curt, mig i llarg temini, d´optimització i estalvi d´aigua per filtracions i fuites al subsòl de les canalitzacions devant les creixents necessitats i perspectives de l´aigua. Conscienciació d´aquest recurs escàs i vital pel nostre desenvolupament com a comunitat i poble.

ARREGLAR LES PAPERERES I HABILITAR-NE DE NOVES a tots els carrers del poble.

SOL.LICITAR RIGUROSAMENT TOTS ELS TIPUS D´AJUTS I SUBVENCIONS, per a desenvolupar totes les activitats esmentades en aquesta àrea.


4. URBANISME


SUPRIMIR LES BARRERES ARQUITECTONIQUES en totes les instal·lacions publiques, carrers i places…

GARANTIR LA SEGURETAT VIÀRIA. Senyalització i elements de seguretat allí on calguin. Mesures pe limitar l´excés de velocitat, especialment en zones escolars, esportives, i cèntriques. (passos de zebra elevats…)

ARREGLAR I MANTENIR TOTES LES FONTS DEL POBLE.

ESTUDIAR LA UBICACIÓ D´UN SEGON PARC INFANTIL I RENOVACIÓ TOTAL DE L´ACTUAL AMB GARANTIES DE PERFECTE ESTAT DE MANTENIMENT (ja tenim un parell de propostres d´ubicació força interessants pel poble)

ESTUDIAR UNA UBICACIÓ CORRECTA PER LA BASCULA MUNICIPAL.

ACONSEGUIR UN CREIXEMENT URBANÍSTIC SOSTENIBLE. Adecuar els serveis mínims (aigua, llum, clavegueram, telèfon…) a les necessitats presents i futures del nostre poble, allunyant-nos de les macro-urbanitzacions.

DEFINIR LA UBICACIÓ MÉS IDÒNIA PER A LA CONSTRUCCIÓ D´UN NOU EMBASSAMENT D´AIGUA POTABLE i vetllar pel correcte funcionament dels actuals.Impulsa i acelerar la construcció de la ja dissenyada planta depuradora, tenint en compte les necessitats actuals dels veïns i el futur creixement del poble.

MILLORA DE LA XARXA ELÉCTRICA i donar suport als veïns i veïnes afectades pel mal estat d´aquesta.

IMPULSAR UNA NOVA XARXA DE CLAVEGUERAM PER A TOTS ELS CARRERS DEL POBLE, millorant així, la caiguada de les aigües als principals carrers del poble i la concentració de la mateixa al camp de futbol, i evitant moltes fuites d´aigua que estem patint als nostres carrers..

POTENCIAR L´ORGANITZACIÓ DE BRIGADES CIUTADANES DE MANTENIMENT DEL MOBILIARI URBÀ, en concet amb el teixit associatiu del municipi, per garantir el correcte mantenimet i la conscienciació per a la conservació del mobiliari urbà del poble, patrimoni de tots (fanls, bancs…)

NORMATIVA SANCIONADORA MUNICIPAL PROTECTORA devant desperfectes i destroces vandàliques DELS EQUIPAMENTS PÚBLICS I EL MOBILIARI URBÀ

MILLORA I MANTENIMENT DEL CAMP DE FUTBOL, PISCINES I PISTA POLIESPORTIVA.

SOL.LICITAR RIGUROSAMENT TOTS ELS TIPUS D´ADJUTS I SUBVENCIONS, per a desenvolupar totes les activitats esmentades en aquesta àrea.


5. EDUCACIÓ I SEVEIS SOCIALS


HEM ENCOMANAT A HORES D´ARA, UN PROJECTE D´ESTUDI I DIAGNOSI DE LES NECESITATS FORMATIVES A CURT, MIG I LLARG TERMINI, PER DOTAR ALS NOSTRES JOVES DE LES EINES EDUCATIVES COM A PERSONES I INDIVIDUS MÉS ALLÀ DE LES AULES, A L´AREA DE SOCIOLOGIA DE LA UNIVERSITAT DE LLEIDA.

GARANTIR UN ESPECIAL CONTACTE amb les necesitats dels nostres nois i noies de l´E.S.O. I BATXILLERAT en concert amb els Instituts de destí per tal de cercar les practiques d´estudi més adients i properes a casa.

INSTITUIREM UNES JORNADES D´ORIENTACIÓ PROFESSIONAL, orientació grafológica i sortides professionals; com elaborar un currículim vitae, com cercar la teva primera feina, etc…

RECOLZAR I IMPULSAR LA FORMACIÓ EXTRA-ESCOLAR I EN EL LLEURE, donant suport des de l´Ajuntament. Potenciarem l´eccés a internet i a la informática entre els nens, joves i adults.

PARTICIPAR ACTIVAMENT EN EL CONSELL ESCOLAR I COL.LABORACIÓ AM B LES A.M.P.A.

CREACIÓ D´UN ESCOLA DE MONITORS DE JUVENTUT MUNICIPAL. Crear la dinámica de “formadors de futurs formadors” per garantir l´exit de la mesura.

ASSENTAR LES BASES PER A LA CREACIÓ D´UNA ESCOLA DE PARES I MARES per ajudar en el possible al desenvolupament de la llar i la institució de la família.

IMPULSAR I ACCELERAR L´ESTUDI DE LA FUTURA RESIDENCIA GERIÀTRICA DE CASTELLDANS, dedicant-li especial atenció, estudiant acuradament l´indret, el seu dimesionament i superficie més adient per a la seva ubicació tenint en compte les necessitats de les persones grans.

IMPULSAR ELS SEVEIS EN QUALITAT I QUANTITAT DEL CENTRE DE DIA per a la nostra gent gran.

IMPULSAREM L´ESPORT I LA PSICOMOTRICITAT oriental ENTRE ELS NOSTRES GRANS. Potenciar i enriquir la formació en el lleure de la LLAR DE JUBILATS incentivant i recolzant el voluntariat social i cultural del teixit associatiu local.

COORDINACIÓ I COL.LABORACIÓ AMB EL METGE, PRACTICANTA, TREBALLADORA SOCIAL I JUTGE DE PAU pel que fa als temes de salut i sanitat pública.

ESTABLIMENT I ADHERIMENT DE CAMPANYES I ACTIVITATS SENSIBILITZADORES: drogues, alcohol, sexe segur…malalties cròniques (artritis, diabetes…) i les neurodegeneratives (alzheimer, parkinson…), altres.

CREAR UN PUNT D´INFORMACIÓ LOCAL SOBRE L´APLICACIÓ DE LA NOVA NORMATIVA I DESENVOLUPAMENT DE LA DEPENDENCIA, per a les families que tenen malalts crònics al seu càrrec I DE L´ACCÉS ALS NOUS SERVEIS D´ATENCIÓ SANITÀRIA DOMICILIÀRIA I GERIÀTRICA de la Generalitat.

SOL.LICITAR RIGUROSAMENT TOTS ELS TIPUS D´ADJUTS I SUBVENCIONS, per a desnvolupar totes les activitats esmentades en aquesta àrea.


6. SUMA-T´HI!


Ja que som un poble petit i estem tots ben a prop, esperem que hi hagi una bona comunicació entre els veïns i l´Ajuntament.
Recordeu que treballem en equip i que podeu adreçar-vos sempre que us convingui a qualsevol de nosaltres, i és per aixó que per finalitzar el nostre programa volem deixar un darrer PUNT OBERT, QUE ESPEREM ES VAGI OMPLINT ENTRE TOTS ELS VEÏNS I VEÏNES; mitjançant totes les IDEES, INQUIETUTS, SUGGERIMENTS I NECESSITATS que vagin sorgin i en agradarà molt que ens ho feu arribar.