67è Aniversari de l´assassinat del President Lluís Companys

15 d´octubre de 2007

1940-2007
67é aniversari de l´assassinat del President de Catalunya Lluís Companys

"El que van fer amb el president de Catalunya, Lluís Companys, és un dels crims més monstruosos de la història de la humanitat".
Pandit Nehru.

AL PRESIDENT COMPANYS

El teu exemple es dreça com un cim:
sentim bullir la sang dintre l´abisme,
i tot té la sortida en aquell crim,
tan odiós, dels nazis i el franquisme.

Però a la vida no hi ha solc prou tort
per barrar el barranc d´aquell mal dia:
la terra vanjarà la teva mort
i amb l´ombra passarà la tirania.

D´un mar, en surten cent. La claredat
avança. El pensament de tots empunya
la teva imatge de llibertat,
del teu esforç pel Fur de Catalunya.

Lluitem en la certesa d´ensorrar
tot imperialisme castellà!

Joan Brossa, 1971

El conte de Quim Monzó

Em va agradar molt el discurs que va fer ahir Quim Monzó a la cerimònia inaugural de la Fira de del Llibre de Frankfurt 2007, després dels avorrits i ensupits discursos que varen fer l´Alcaldessa, el Ministre de Finances i el President Montilla. Quim Monzó va utilizar un to irònic que va provocar les rialles i aplaudiments del public.

Llegiu-vos el text integre.

Senyores i senyors.


Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.
El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla molt de pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol•lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.
Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser ,per exemple,el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió (català i, per tant, gat escaldat) dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si nol’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”.
No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas (fer el protocol•lari discurs inicial) l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.
Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest (la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial) hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors de butà).
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari (més nòrdic i bastant més pompós), ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix (no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop) sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que (mai més a la vida) cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel. A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que com s’ha dit als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.
¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’ geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans del’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel•leix més a ferho.
Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg (“diplomat a Espanya i Alemanya”) que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét (Pau Riba, també poeta i, a més, cantant) diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.
Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentar per ordre cronològic?
¿O potser fóra millor no citar-ne cap?
Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal•lada una exposició que parlarà d’això. Encara que (siguem sincers) ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol•lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment. Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa (esqueixat ja el llatí en llengües vulgars), el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina,
dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana. Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció. Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel•lista Pau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...” També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell
travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar),va recitar
el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:



“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica



va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.



Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,



els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.



De fet, si el discurs és '70 art d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata),
¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraulescomodins que, amb gran mestria (per quedar com a gent responsable), apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl•labes que formen paraules per cobrir l’expedient. En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de
polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” ,“Sagrantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària.
Un discurs tan ambigu que fos tot ritme (ritme, ritme!), però que en el fons no digués res: absolutament res.
Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li proposen de fer el protocol•lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si (si ho diu) els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubta també si (si hi paren atenció) entendran gaire què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar (el màxim de minuts estipulats són quinze) mirarà el rellotge -[mira el rellotge]- i dirà:


Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

sis d´octubre de 1934 Lluís Companys proclama l´Estat Català

El dia 6 d´octubre a les vuit i vint minuts del vespre i des del balcó de la Generalitat, Lluís Companys proclama l´Estat Català dins la República Federal Espanyola.



Catalans!
Les forces monarquitzants i feixistes que d´un temps ençà pretenen trair la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el Poder. Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minvades llibertats de la nostra terra, els nuclis politics que prediquen constanment l´odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. Els fets que s´ han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d´Espanya i sectors socials avançats, sense distinció ni excepció, s´han aixecat contra l´audaç temptativa feixista. La Catalunya liberal, democrática i republicana no pot estar absent de la protesta que triumfa arreu del país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir, per la llibertat i el dret.Catalunya enarbora i crida a tothom al compliment del deure i a l´obediència absoluta al Govern de la Generalitat que, des d´aquest moment, trenca tota relació amb les institucions falsejades. En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament , el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l´Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d´edificar una República Federal lliure i magnífica. El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les esencies de la República. Invito a tots el catalans a l´obediència al Govern i que ningú no desacati les seves ordres. Amb l´entusiasme i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles. Mantindrem a ratlla que sigui però cal que cadascú es contingui subjectant-se a la disciplina i a la consigna dels dirigents. El Govern des d´aquest moment, obrarà amb energia inexorable perquè ningú no tracti de pertorbar ni pugui comprometre els patriòtics objectius de la seva actitud. Catalans!. L´hora és greu i gloriosa. L´esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots. Visca la República i visca la Llibertat!.

Unes hores mes tard, El Govern central presidit per Alejandro Lerroux ordena el final de la rebel·lió a Catalunya, i Companys s´entrega als militars, durant la lluita moriràn en combat Jaume Compte, Manuel Gonzalez Alba i Amadeu Bardina entre altres. El President roman detingut al vaixell Uruguai durant el dies seguents. Companys i tot el Govern de la Generalitat són jutjats i condemnats a trenta anys de presó. A Companys se´l trasllada al Penal del Puerto de Santa Maria (Cadis) i no surt en llibertat fins al febrer de 1936, després del triomf electoral de l´esquerra.

Les diverses policies i la llibertat

Les diverses policies i la llibertat
per Josep M. Terricabras

Aquests dies ens hem queixat, amb raó, del trist paper que han fet molts mitjans de comunicació i el nou TOP en relació amb la cremada de fotos de Juan Carlos (de vegades, amb Sofia, de vegades sense). Em sembla, però, que mereix un comentari a part el paper absolutament galdós, sovint miserable, que han fet les forces de l’ordre públic.

No em refereixo només a la invasió de furgonetes dels Mossos que es va fer a Girona un parell de dies després de la primera cremada. Allò va ser un exercici fora mida de prepotència i hostilitat. Se’n va esgarrifar tothom, absolutament tothom que ho va veure. Els turistes que passaven per la Rambla (també ocupada) o per la Plaça del Vi se’n feien creus i preguntaven astorats si hi havia hagut una revolta a gran escala o un atac terrorista. L’exhibició i el desplegament van ser tan desmesurats, tan indefensables, que els responsables de la Conselleria de Joan Saura van haver de fer marxa enrere i en les manifestacions següents (ara ja n’hem tingut una colla a Girona) van tenir una presència més discreta. Els “secretes” hi eren, és clar, amb poca discreció, per cert, i sempre els mateixos. A hores d’ara ja són els “secretes” més ben identificats del planeta.

Els dos nois que finalment van ser identificats com a autors de la cremada van ser cridats al TOP per separat, perquè es veu que la “policia científica” (senyor, senyor!) va tardar més a identificar el segon. En solidaritat amb ells, alguns dels seus amics i col·legues els van acompanyar a Madrid. En el primer viatge, va ser un autocar. En el segon, diverses furgonetes petites. En tots dos casos, la policia espanyola va fer aturar els cotxes abans d’arribar a Madrid i va identificar i escorcollar els passatgers. En el segon viatge, els va tenir mitja hora drets al costat de la carretera –amb el fred que hi feia a la matinada-, sense ni deixar-los posar les mans a les butxaques, tot i que prèviament els havia regirat i registrat les butxaques. El to insultant i ofensiu que van fer servir els policies contra aquells nois va ser pujat de to. Es veu que la policia pot tractar malament ciutadans innocents i pacífics. Es veu que això no ofèn i no és delictiu. Segurament no ho és en una policia que no tingui com a objectiu un servei democràtic a la població. Ho seria en qualsevol altre supòsit.

Dissabte passat, a Barcelona, els Mossos van tornar a carregar de valent contra una manifestació que, pacíficament, volia arribar fins a la Plaça de sant Jaume. La violència emprada va quedar filmada per TV3 i ha pogut ser vista per tothom. Mentrestant, uns monjos budistes de Barcelona es manifestaven amb espelmes pels carrers contra el règim de Birmània. Els Mossos no els van molestar. Me n’alegro per ells.

Jo no sé què els ensenyen als “policías nacionales” a Madrid, però a Mollet, als Mossos, els haurien d’explicar bé què vol dir servir el ciutadà. Un policia ha de ser qui primer garanteixi la llibertat i els drets democràtics dels ciutadans. Ja ho sé que això sona com una música celestial. Però, si no, per què caram paguem policies de la nostra butxaca? Els paguem perquè ens vigilin, retinguin i peguin? No hauríem de fer objecció fiscal a les despeses policials? Francament, si els Mossos, les COPES de tota mena i el TOP continuen actuant, haurem de començar a pensar a demanar ajut i empara a la comunitat internacional que, evidentment, no ens en donarà. Ara està de moda la repressió. Ara la majoria de governants del món entenen que la seva feina principal és la repressió. Mal moment per als demòcrates, per als lliurepensadors, per als que creuen en la llibertat, per als crítics. Tots aquests, però, són més necessaris que mai. Si no, el món aviat no farà gens de goig. Espanya fa molt temps que no en fa. Catalunya, en fa poc.

Quan sento la senyora vicepresidenta del govern espanyol dir que el lehendakari “delira” senzillament perquè vol consultar l’opinió del seu poble, m’acabo d’adonar de la profunditat del problema, de la irremeiabilitat de la solució per part d’Espanya. Si el lehendakari no pot preguntar l’opinió del seu poble, què deu voler dir això de l’“autonomia”, això de la “llibertat d’expressió”, què deu voler dir això de la “democràcia”? Per a alguns, vol dir que ells manen i els altres fan el que se’ls diu, que ells toquen i els altres ballen. Com que el referèndum proposat per Ibarretxe no es farà fins d’aquí a un any i, a més, portarà cua –moltes cues-, ja tindrem ocasió de parlar-ne amb calma. Els presagis són dolents. Però no es podia esperar res més de l’Espanya profunda que és, de fet, l’Espanya real. La notícia del referèndum, en canvi, és esplèndida. Si Ibarretxe va de debò (encara que restringeixi el referèndum al seu territori, perquè, què més pot fer pel seu compte?), ens n’hem de felicitar.

Em sap greu haver d’escriure aquestes coses avui, 1 d’octubre, que, als més grans d’aquest portal, ens porta el trist record del “dia del Caudillo”. Bé, avui ja no hi ha “Caudillo”, però hi ha “Constitución”. Sospito que si ell s’ho hagués imaginat -no era exageradament espavilat l’home-, ja ho hauria muntat abans.

El rei d´Espanya crema les seves fotos

Els nostres Mossos

Esquadrisme, periodistes i cintes de vídeo

Per Joana Gorina. Publicat a La Veu núm.78 (Juliol de 2007)
Durant les darreres setmanes la imatge de la policia autonòmica catalana s’ha devaluat uns graus més entre la població. L’aparició de les imatges d’apallissaments a detinguts i l’escàndol per l’ús d’armes il.legals per part d’aquest cos armat ha posat de manifest els seus modus operandi i les seves prioritats.
També ha desmuntat la construcció de la imatge idíl.lica d’un “cos democràtic” que arrencava de la “Transició”. Per primer cop des la darrera Restauració borbònica, els Mossos d’Esquadra han quedat qüestionats públicament com allò que s’havia denunciat durant la seva trista existència tantes i tantes vegades. No en va, i en el període més democràtic d’aquest cos armat, la revista Tierra y Libertad ja els definia el 1931 com la “nefasta guardia civil catalana”.
Però més enllà dels orígens històrics de l’esquadrisme català, que compta amb una tradició reaccionària que els apologetes d’aquest cos armat s’afanyen a amagar, el model de la policia autonòmica de la CAC compleix actualment un rol de pura substitució dels seus predecessors i contemporanis cossos policíacomilitars, garants de l’ordre social i polític i dels interessos de l’Estat espanyol al Principat. Si bé els primers mossos d’esquadra del segle XVIII-XIX tenien com a funció principal un paper auxiliar de l’exèrcit borbònic (combatre els guerrillers austriacistes, perseguir els dessertors en temps de pau i de guerra, control ideològic i moral, encalçament de contrabandistes i bandolers, etc.), ja que coneixien suficientment el terreny i actuaven a manera de mercenaris indígenes, gràcies a la seva eficàcia policíaca de control social i polític aquest cos armat es va poder perpetuar en el temps. Per aquesta raó aquest cos, que comptava amb un currículum repressiu com a preservador de l’ordre social i d’obediència durant segles, també va perviure durant el franquisme. Per bé que durant la darrera dictadura el seu paper no passés de ser simbòlic i fins folklòric. En els anys de la reforma política, no és d’estranyar que que els Mossos d’Esquadra passessin a ser el candidat número u per exercir aquest paper de substitució dels anteriors cossos repressius que, com en la resta d’aspectes d’aquesta operació política de maquillatge canviés la façana per deixar-ho tot ben lligat. Tampoc és d’estranyar que un dels promotors del canvi del model policíac de la reforma fos precisament l’exfalangista Rodolfo Martín Villa, també molt interessat a recuperar i ampliar un cos com aquest.
No és d’estranyar, doncs, que en aquesta cursa per guanyar prestigi com a policia de substitució, en relació als altres cosssos i forces de seguretat de l’Estat (CFSE, conegudes per nosaltres com forces d’ocupació), les esquadres militars indígenes vulnerin els drets i llibertats com ho han fet tradicionalment els altres cossos policíacs i militars de l’Estat. Aquestes vulneracions no són producte de l’uniforme, ni tampoc de la llengua que emprin els agents, sinó que són fruit de les consignes polítiques, d’una formació amb intencions antidemocràtiques i de compoments com els coorporativisme i l’aïllament de la societat. Unes vulneracions, abusos i transgressions de la pròpia normativa que s’han anat eixamplant a mesura que aquest cos armat es desplegava arreu del territori de la CAC i adquiria funcions més clarament polítiques. En definitiva, a mesura que substituien el rol que exercien altres CFSE anteriorment.
Les imatges recents d’apallissament de detinguts a una comissaria dels Mossos a Barcelona tampoc es poden atribuir a un cas aïllat. La prepotència amb què actuaven els agents sorpresos per les càmeres ocultes apunten a una quotidianitat impossible de justificar. Com hem pogut veure en altres ocasions, en viu o a través d’imatges, moltes de les tècniques emprades per aquest cos estan molt lluny del respecte a un marc normatiu de drets i les llibertats. Casos com dels estudiants menors emmanillats a l’esquena i agenollats durants llargues estones durant una protesta, o com l’habitual espionatge polític d’agents camuflats a actes dissidents o la passivitat en el cas del crim de Berga, demostren que aquest cos té com a prioritat les consignes polítiques i no la preservació de la seguretat i dels drets de les persones.

Si bé és cert que fins ara el cos indígena no comptava amb la impunitat de què gaudien altres CFSE, especialment la Guàrdia Civil, un cos militar que ha comptat amb llicència per torturar durant els darrers governs espanyols, aquest handicap no exculpa els mossos de la vulneració drets humans dels detinguts en nombroses ocasions. Més quan tot apunta que aquesta escalada de vulneracions anirà a més si la política de substitució policíaca es consuma com fins ara. Fet i fet, tots aquests cossos, i especialment les seves brigades ensinistrades per la persecució política, segueixen uns mateixos patrons de formació i sovint intercanvien comandaments interns, que per llei han de ser militars de graduació. Des de la reforma, els seus caps provenien de l’exèrcit espanyol o bé del Cuerpo de la Policia Nacional. La qüestió no és, doncs, que els agents s’hagin “desnaturalitzat”, com s’ha apuntat aquests dies en medis catalanistes defensors d’uns Mossos nostrats, a causa de la reconversió d’agents d’altres cossos, sinó que les esquadres indígenes continuen complint una funció d’obediència a l’Estat equiparable a la de l’exèrcit. Com segles abans, els esquadristes vigilen els seus conciutadans vetllant pels interessos del regne.
La formació dels mossos és un dels entrebancs que impossibiliten una policia democràtica. I que no només afecta la policia autonòmica sinó que, de retruc, en els darrers anys també ha contaminat les policies locals. La militarització i dretanització dels agents locals en els darrers anys no només ha obeït a les consignes dels seus comandaments polítics (alcaldes i regidors de municipis com Sabadell, Barcelona o Terrassa en són un bon exemple). La formació de la policia local, a partir de les reformes legislatives dels anys 90, va obligar els nous agents municipals a passar el sedàs de la instrucció militar de l’Escola de Policia de Mollet. Una exigència paral.lela a l’obligatorietat de portar armes de foc, que anteriorment era opcional.
Algunes dades apunten que l’Escola de Policia de Mollet, fundada el 1985, va passar a ser dirigida ben aviat per un conegut professor que havia adquirit part de la seva formació a la coneguda Escola de les Amèriques de Panamà, el lloc on es van ensinistrar els quadres militars de les dictadures llatinoamericanes i agents de la contrainsurgència al servei dels EEUU. Altres influències en el cos, un element força conegut i de la qual alguns responsables se n’elogien, són les rebudes des del model policíac de l’Estat d’Israel o de l’alemany. En qualsevol dels tres casos, uns models qüestionats pel que representen les respectives legitimacions públiques de la tortura o altres mètodes il.legals (i immorals). A banda d’això, i tot i la opacitat i el secretisme sobre la formació “especialitzada” d’aquests agents, les conseqüències d’aquesta formació les coneixem per les notícies del dia a dia. Les actuacions dels mossos, sobretot pel que fa a les brigades especials (la políticosocial, les de xoc o els antiavalots), ens aporten dia sí dia no titulars als diaris. I podem comptar que això només és una part.
Sorprenentment, la casta periodística s’ha posat les mans al cap arran de l’aparició de les imatge en què s’apallissaven els detinguts. A banda dels interessos que pugui amagar la filtració d’aquestes imatges, un fet inèdit, cap d’aquests periodistes o opinadors s’ha preguntat per les denúncies d’altres casos que no han quedat enregistrats per les càmeres. Com ja va passar amb l’aparició d’imatges de les tortures d’Abu Grabib, fins que la prova gràfica no havia traspassat l’habitual autocensura mediàtica aquests periodistes i opinadors no van parlar de la vulneració dels drets humans a l’Irac. A l’Estat espanyol, cap dels comentaristes que han parlat aquests dies sobre l’apallissament de detinguts per part dels mossos no han reclamat el vídeo enregistrat a la caserna de la Guàrdia Civil de Roquetas de Mar (Almeria), en què els agents assassinaven amb una porra elèctrica i a cops un pagès que havia acudit a realitzar una denúncia. Ni tampoc mostraven la indignació per la sentència irrisòria sobre aquest cas que només va afectar un comandament.

Com ja apuntàvem arran de la detenció i tortures dels joves de Torà per part d’aquest cos La participació dels Mossos d'Esquadra en aquestes detencions demostra que no existeix cap model policial català, sinó que el model d'aquell cos són la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola, els comandaments de les quals han ensinistrat diferents promocions de mossos. A més, cal recordar que des de fa temps, aquest pretès cos policial català està duent a terme tasques de control, seguiment i encalçament de la militància independentista. La qüestió, doncs, rau sobre a qui serveix aquesta polícia, sigui autonòmica, local o estatal. Els fets demostren abastament que ara per ara només tenen com a funció preservar un ordre social injust i una dominació política antidemocràtica. Lligat al servei de per a qui treballen entendrem per què agents d’aquest cos vulneren reiteradament els drets i llibertats que ells haurien de protegir.
No obstant això, no ens podem permetre un discurs demagògic de l’abolició de tot cos de seguretat a la nostra societat actual, una tendència despolititzada bastant present en medis reivindicatius que cohexisteixen amb el nostre. La transformació social no es pot exercir sense una organització que vetlli per la seguretat i pels interessos col.lectius, allò que precisament intentaria dinamitar l’enemic de qualsevol transformació revolucionària. Per aquest motiu, i és una assignatura pendent de l’Esquerra Independentista, cal que fem visibles a la població els interessos que amaga el model policíac actual, però cal també que oferim alternatives a aquest model, superant els esquemes policíacs tradicionals. Les actuals moblitzacions contra la persecució política i els abusos dels Mossos d’Esquadra (i dels altrses cossos) no poden quedar només en la protesta. Hem d’oferir alternatives a un model impregnat de militarisme, masclisme i racisme, i provocar canvis i contradiccions que obrin esquerdes al poder.
S’ha comentat poc, però el fet que a les casernes dels Mossos existeixin càmeres de vídeo respon també al treball de persones que lluiten pels drets humans i que van aconseguir que el 2004 el Parlament de la CAC votés una Proposició No de Llei que instava al govern de l’Estat, als de les Comunitats Autònomes i als governs municipals a vetllar perquè els diversos cossos i forces de seguretat compleixin estrictament la Convenció Europea dels Drets Humans i d’altres tractats internacionals sobre la matèria, i de manera molt especial les recomanacions de Nacions Unides, entre les quals el fet de registrar en vídeo el temps de la detenció. Això no domesticarà la bèstia, però ja se li ha posat un morrió.

Joana Gorina

Ara ja es pot afegir un altra provocació. La setmana passada hi va haver a Girona una protesta antimonàrquica arran de la cremada de les fotos reials, i de solidaritat amb Jaume Roura militatant d´Endevant-OSAN, identificat com un dels joves que van cremar les fotos; els responsables policials catalans hi van enviar tants furgons i tants mossos que es va provocar un esverament general. Val a dir que molts en van protestar, concretament l’alcaldessa de Girona. L’exageració i la provocació no eren cap bon auguri per a res. La veritat és que els manifestants van tenir molt més sentit cívic i polític que els pretesos guardians de l’ordre. Girona semblava una ciutat ocupada per la policia. Això ha afavorit la tesi, completament estúpida, que a Girona hi ha “kaleborroka”.

El rei imposat que no parla català.

Terricabras retreu al "rei imposat" que no parli català

EL REI VISITA UNA PROVÍNCIA

Josep-Maria Terricabras

Alguns mitjans espanyols, més anticatalans que promonàrquics, han omplert espai i hores amb la cremada de dues fotografies dels reis d’Espanya la setmana passada a Girona. No tenen en compte que, a Espanya, el cap de l’Estat no és un ciutadà normal sinó un rei nomenat per un dictador, un rei que va jurar “los Principios del Movimiento”, però que no ha jurat la Constitució, només l’ha signat, que tampoc no s’ha sotmès a un referèndum i que, per tant, té al seu costat la legalitat però no disposa de la legitimitat democràtica, que és la confiança expressada lliurement pels ciutadans.
A més, un rei imposat hauria de tenir especial interès a ser, almenys, un bon professional, i això vol dir, entre altres coses, que el rei d’Espanya hauria de parlar bé -com fa, per exemple el rei de Bèlgica- totes les llengües de l’Estat que li paga la festa a ell i a la seva nombrosa família. Però, tampoc, això tampoc.
I llavors, quan el rei visita la seva província de Girona, alguns -per pocs que siguin- el voldrien xiular però no ho poden fer, perquè no s’hi poden ni acostar. Això vol dir que, amb aquest rei, tampoc no pot protestar qui vol i com vol: els indignats i antimonàrquics no li poden manifestar el seu disgust directament sinó que s’han de retirar i rumiar com s’ho faran per fer sentir la seva protesta. Alguns ho van fer a Girona cremant dues fotografies. Suposo que qui impedeix que es facin els crits en directe és perquè troba que això és el pitjor que pot passar i que, per tant, assumeix qualsevol altra forma de rebuig, mentre aquesta es faci ben lluny.
A mi, personalment, no m’agraden les manifestacions en què s’insulta, es cremen coses o es trenquen. Però aquesta és una consideració estètica més que no pas política. Perquè és obvi que, en una democràcia, el cap de l’Estat ha de poder ser criticat com qualsevol ciutadà. S’han preguntat el rei i els seus col·laboradors per què hi ha molts caps d’Estat al món que no s’han de protegir de la seva pròpia gent? Això sí que és revelador. La cremada de fotos, una anècdota mínima, irrellevant.

Article publicat a El Periódico, el 19 de setembre del 2007