Les diverses policies i la llibertat
per Josep M. Terricabras
Aquests dies ens hem queixat, amb raó, del trist paper que han fet molts mitjans de comunicació i el nou TOP en relació amb la cremada de fotos de Juan Carlos (de vegades, amb Sofia, de vegades sense). Em sembla, però, que mereix un comentari a part el paper absolutament galdós, sovint miserable, que han fet les forces de l’ordre públic.
No em refereixo només a la invasió de furgonetes dels Mossos que es va fer a Girona un parell de dies després de la primera cremada. Allò va ser un exercici fora mida de prepotència i hostilitat. Se’n va esgarrifar tothom, absolutament tothom que ho va veure. Els turistes que passaven per la Rambla (també ocupada) o per la Plaça del Vi se’n feien creus i preguntaven astorats si hi havia hagut una revolta a gran escala o un atac terrorista. L’exhibició i el desplegament van ser tan desmesurats, tan indefensables, que els responsables de la Conselleria de Joan Saura van haver de fer marxa enrere i en les manifestacions següents (ara ja n’hem tingut una colla a Girona) van tenir una presència més discreta. Els “secretes” hi eren, és clar, amb poca discreció, per cert, i sempre els mateixos. A hores d’ara ja són els “secretes” més ben identificats del planeta.
Els dos nois que finalment van ser identificats com a autors de la cremada van ser cridats al TOP per separat, perquè es veu que la “policia científica” (senyor, senyor!) va tardar més a identificar el segon. En solidaritat amb ells, alguns dels seus amics i col·legues els van acompanyar a Madrid. En el primer viatge, va ser un autocar. En el segon, diverses furgonetes petites. En tots dos casos, la policia espanyola va fer aturar els cotxes abans d’arribar a Madrid i va identificar i escorcollar els passatgers. En el segon viatge, els va tenir mitja hora drets al costat de la carretera –amb el fred que hi feia a la matinada-, sense ni deixar-los posar les mans a les butxaques, tot i que prèviament els havia regirat i registrat les butxaques. El to insultant i ofensiu que van fer servir els policies contra aquells nois va ser pujat de to. Es veu que la policia pot tractar malament ciutadans innocents i pacífics. Es veu que això no ofèn i no és delictiu. Segurament no ho és en una policia que no tingui com a objectiu un servei democràtic a la població. Ho seria en qualsevol altre supòsit.
Dissabte passat, a Barcelona, els Mossos van tornar a carregar de valent contra una manifestació que, pacíficament, volia arribar fins a la Plaça de sant Jaume. La violència emprada va quedar filmada per TV3 i ha pogut ser vista per tothom. Mentrestant, uns monjos budistes de Barcelona es manifestaven amb espelmes pels carrers contra el règim de Birmània. Els Mossos no els van molestar. Me n’alegro per ells.
Jo no sé què els ensenyen als “policías nacionales” a Madrid, però a Mollet, als Mossos, els haurien d’explicar bé què vol dir servir el ciutadà. Un policia ha de ser qui primer garanteixi la llibertat i els drets democràtics dels ciutadans. Ja ho sé que això sona com una música celestial. Però, si no, per què caram paguem policies de la nostra butxaca? Els paguem perquè ens vigilin, retinguin i peguin? No hauríem de fer objecció fiscal a les despeses policials? Francament, si els Mossos, les COPES de tota mena i el TOP continuen actuant, haurem de començar a pensar a demanar ajut i empara a la comunitat internacional que, evidentment, no ens en donarà. Ara està de moda la repressió. Ara la majoria de governants del món entenen que la seva feina principal és la repressió. Mal moment per als demòcrates, per als lliurepensadors, per als que creuen en la llibertat, per als crítics. Tots aquests, però, són més necessaris que mai. Si no, el món aviat no farà gens de goig. Espanya fa molt temps que no en fa. Catalunya, en fa poc.
Quan sento la senyora vicepresidenta del govern espanyol dir que el lehendakari “delira” senzillament perquè vol consultar l’opinió del seu poble, m’acabo d’adonar de la profunditat del problema, de la irremeiabilitat de la solució per part d’Espanya. Si el lehendakari no pot preguntar l’opinió del seu poble, què deu voler dir això de l’“autonomia”, això de la “llibertat d’expressió”, què deu voler dir això de la “democràcia”? Per a alguns, vol dir que ells manen i els altres fan el que se’ls diu, que ells toquen i els altres ballen. Com que el referèndum proposat per Ibarretxe no es farà fins d’aquí a un any i, a més, portarà cua –moltes cues-, ja tindrem ocasió de parlar-ne amb calma. Els presagis són dolents. Però no es podia esperar res més de l’Espanya profunda que és, de fet, l’Espanya real. La notícia del referèndum, en canvi, és esplèndida. Si Ibarretxe va de debò (encara que restringeixi el referèndum al seu territori, perquè, què més pot fer pel seu compte?), ens n’hem de felicitar.
Em sap greu haver d’escriure aquestes coses avui, 1 d’octubre, que, als més grans d’aquest portal, ens porta el trist record del “dia del Caudillo”. Bé, avui ja no hi ha “Caudillo”, però hi ha “Constitución”. Sospito que si ell s’ho hagués imaginat -no era exageradament espavilat l’home-, ja ho hauria muntat abans.
per Josep M. Terricabras
Aquests dies ens hem queixat, amb raó, del trist paper que han fet molts mitjans de comunicació i el nou TOP en relació amb la cremada de fotos de Juan Carlos (de vegades, amb Sofia, de vegades sense). Em sembla, però, que mereix un comentari a part el paper absolutament galdós, sovint miserable, que han fet les forces de l’ordre públic.
No em refereixo només a la invasió de furgonetes dels Mossos que es va fer a Girona un parell de dies després de la primera cremada. Allò va ser un exercici fora mida de prepotència i hostilitat. Se’n va esgarrifar tothom, absolutament tothom que ho va veure. Els turistes que passaven per la Rambla (també ocupada) o per la Plaça del Vi se’n feien creus i preguntaven astorats si hi havia hagut una revolta a gran escala o un atac terrorista. L’exhibició i el desplegament van ser tan desmesurats, tan indefensables, que els responsables de la Conselleria de Joan Saura van haver de fer marxa enrere i en les manifestacions següents (ara ja n’hem tingut una colla a Girona) van tenir una presència més discreta. Els “secretes” hi eren, és clar, amb poca discreció, per cert, i sempre els mateixos. A hores d’ara ja són els “secretes” més ben identificats del planeta.
Els dos nois que finalment van ser identificats com a autors de la cremada van ser cridats al TOP per separat, perquè es veu que la “policia científica” (senyor, senyor!) va tardar més a identificar el segon. En solidaritat amb ells, alguns dels seus amics i col·legues els van acompanyar a Madrid. En el primer viatge, va ser un autocar. En el segon, diverses furgonetes petites. En tots dos casos, la policia espanyola va fer aturar els cotxes abans d’arribar a Madrid i va identificar i escorcollar els passatgers. En el segon viatge, els va tenir mitja hora drets al costat de la carretera –amb el fred que hi feia a la matinada-, sense ni deixar-los posar les mans a les butxaques, tot i que prèviament els havia regirat i registrat les butxaques. El to insultant i ofensiu que van fer servir els policies contra aquells nois va ser pujat de to. Es veu que la policia pot tractar malament ciutadans innocents i pacífics. Es veu que això no ofèn i no és delictiu. Segurament no ho és en una policia que no tingui com a objectiu un servei democràtic a la població. Ho seria en qualsevol altre supòsit.
Dissabte passat, a Barcelona, els Mossos van tornar a carregar de valent contra una manifestació que, pacíficament, volia arribar fins a la Plaça de sant Jaume. La violència emprada va quedar filmada per TV3 i ha pogut ser vista per tothom. Mentrestant, uns monjos budistes de Barcelona es manifestaven amb espelmes pels carrers contra el règim de Birmània. Els Mossos no els van molestar. Me n’alegro per ells.
Jo no sé què els ensenyen als “policías nacionales” a Madrid, però a Mollet, als Mossos, els haurien d’explicar bé què vol dir servir el ciutadà. Un policia ha de ser qui primer garanteixi la llibertat i els drets democràtics dels ciutadans. Ja ho sé que això sona com una música celestial. Però, si no, per què caram paguem policies de la nostra butxaca? Els paguem perquè ens vigilin, retinguin i peguin? No hauríem de fer objecció fiscal a les despeses policials? Francament, si els Mossos, les COPES de tota mena i el TOP continuen actuant, haurem de començar a pensar a demanar ajut i empara a la comunitat internacional que, evidentment, no ens en donarà. Ara està de moda la repressió. Ara la majoria de governants del món entenen que la seva feina principal és la repressió. Mal moment per als demòcrates, per als lliurepensadors, per als que creuen en la llibertat, per als crítics. Tots aquests, però, són més necessaris que mai. Si no, el món aviat no farà gens de goig. Espanya fa molt temps que no en fa. Catalunya, en fa poc.
Quan sento la senyora vicepresidenta del govern espanyol dir que el lehendakari “delira” senzillament perquè vol consultar l’opinió del seu poble, m’acabo d’adonar de la profunditat del problema, de la irremeiabilitat de la solució per part d’Espanya. Si el lehendakari no pot preguntar l’opinió del seu poble, què deu voler dir això de l’“autonomia”, això de la “llibertat d’expressió”, què deu voler dir això de la “democràcia”? Per a alguns, vol dir que ells manen i els altres fan el que se’ls diu, que ells toquen i els altres ballen. Com que el referèndum proposat per Ibarretxe no es farà fins d’aquí a un any i, a més, portarà cua –moltes cues-, ja tindrem ocasió de parlar-ne amb calma. Els presagis són dolents. Però no es podia esperar res més de l’Espanya profunda que és, de fet, l’Espanya real. La notícia del referèndum, en canvi, és esplèndida. Si Ibarretxe va de debò (encara que restringeixi el referèndum al seu territori, perquè, què més pot fer pel seu compte?), ens n’hem de felicitar.
Em sap greu haver d’escriure aquestes coses avui, 1 d’octubre, que, als més grans d’aquest portal, ens porta el trist record del “dia del Caudillo”. Bé, avui ja no hi ha “Caudillo”, però hi ha “Constitución”. Sospito que si ell s’ho hagués imaginat -no era exageradament espavilat l’home-, ja ho hauria muntat abans.
No comments:
Post a Comment