9/26/2007
Els nostres Mossos
Esquadrisme, periodistes i cintes de vídeo
Per Joana Gorina. Publicat a La Veu núm.78 (Juliol de 2007)
Durant les darreres setmanes la imatge de la policia autonòmica catalana s’ha devaluat uns graus més entre la població. L’aparició de les imatges d’apallissaments a detinguts i l’escàndol per l’ús d’armes il.legals per part d’aquest cos armat ha posat de manifest els seus modus operandi i les seves prioritats.
També ha desmuntat la construcció de la imatge idíl.lica d’un “cos democràtic” que arrencava de la “Transició”. Per primer cop des la darrera Restauració borbònica, els Mossos d’Esquadra han quedat qüestionats públicament com allò que s’havia denunciat durant la seva trista existència tantes i tantes vegades. No en va, i en el període més democràtic d’aquest cos armat, la revista Tierra y Libertad ja els definia el 1931 com la “nefasta guardia civil catalana”.
Però més enllà dels orígens històrics de l’esquadrisme català, que compta amb una tradició reaccionària que els apologetes d’aquest cos armat s’afanyen a amagar, el model de la policia autonòmica de la CAC compleix actualment un rol de pura substitució dels seus predecessors i contemporanis cossos policíacomilitars, garants de l’ordre social i polític i dels interessos de l’Estat espanyol al Principat. Si bé els primers mossos d’esquadra del segle XVIII-XIX tenien com a funció principal un paper auxiliar de l’exèrcit borbònic (combatre els guerrillers austriacistes, perseguir els dessertors en temps de pau i de guerra, control ideològic i moral, encalçament de contrabandistes i bandolers, etc.), ja que coneixien suficientment el terreny i actuaven a manera de mercenaris indígenes, gràcies a la seva eficàcia policíaca de control social i polític aquest cos armat es va poder perpetuar en el temps. Per aquesta raó aquest cos, que comptava amb un currículum repressiu com a preservador de l’ordre social i d’obediència durant segles, també va perviure durant el franquisme. Per bé que durant la darrera dictadura el seu paper no passés de ser simbòlic i fins folklòric. En els anys de la reforma política, no és d’estranyar que que els Mossos d’Esquadra passessin a ser el candidat número u per exercir aquest paper de substitució dels anteriors cossos repressius que, com en la resta d’aspectes d’aquesta operació política de maquillatge canviés la façana per deixar-ho tot ben lligat. Tampoc és d’estranyar que un dels promotors del canvi del model policíac de la reforma fos precisament l’exfalangista Rodolfo Martín Villa, també molt interessat a recuperar i ampliar un cos com aquest.
No és d’estranyar, doncs, que en aquesta cursa per guanyar prestigi com a policia de substitució, en relació als altres cosssos i forces de seguretat de l’Estat (CFSE, conegudes per nosaltres com forces d’ocupació), les esquadres militars indígenes vulnerin els drets i llibertats com ho han fet tradicionalment els altres cossos policíacs i militars de l’Estat. Aquestes vulneracions no són producte de l’uniforme, ni tampoc de la llengua que emprin els agents, sinó que són fruit de les consignes polítiques, d’una formació amb intencions antidemocràtiques i de compoments com els coorporativisme i l’aïllament de la societat. Unes vulneracions, abusos i transgressions de la pròpia normativa que s’han anat eixamplant a mesura que aquest cos armat es desplegava arreu del territori de la CAC i adquiria funcions més clarament polítiques. En definitiva, a mesura que substituien el rol que exercien altres CFSE anteriorment.
Les imatges recents d’apallissament de detinguts a una comissaria dels Mossos a Barcelona tampoc es poden atribuir a un cas aïllat. La prepotència amb què actuaven els agents sorpresos per les càmeres ocultes apunten a una quotidianitat impossible de justificar. Com hem pogut veure en altres ocasions, en viu o a través d’imatges, moltes de les tècniques emprades per aquest cos estan molt lluny del respecte a un marc normatiu de drets i les llibertats. Casos com dels estudiants menors emmanillats a l’esquena i agenollats durants llargues estones durant una protesta, o com l’habitual espionatge polític d’agents camuflats a actes dissidents o la passivitat en el cas del crim de Berga, demostren que aquest cos té com a prioritat les consignes polítiques i no la preservació de la seguretat i dels drets de les persones.
Si bé és cert que fins ara el cos indígena no comptava amb la impunitat de què gaudien altres CFSE, especialment la Guàrdia Civil, un cos militar que ha comptat amb llicència per torturar durant els darrers governs espanyols, aquest handicap no exculpa els mossos de la vulneració drets humans dels detinguts en nombroses ocasions. Més quan tot apunta que aquesta escalada de vulneracions anirà a més si la política de substitució policíaca es consuma com fins ara. Fet i fet, tots aquests cossos, i especialment les seves brigades ensinistrades per la persecució política, segueixen uns mateixos patrons de formació i sovint intercanvien comandaments interns, que per llei han de ser militars de graduació. Des de la reforma, els seus caps provenien de l’exèrcit espanyol o bé del Cuerpo de la Policia Nacional. La qüestió no és, doncs, que els agents s’hagin “desnaturalitzat”, com s’ha apuntat aquests dies en medis catalanistes defensors d’uns Mossos nostrats, a causa de la reconversió d’agents d’altres cossos, sinó que les esquadres indígenes continuen complint una funció d’obediència a l’Estat equiparable a la de l’exèrcit. Com segles abans, els esquadristes vigilen els seus conciutadans vetllant pels interessos del regne.
La formació dels mossos és un dels entrebancs que impossibiliten una policia democràtica. I que no només afecta la policia autonòmica sinó que, de retruc, en els darrers anys també ha contaminat les policies locals. La militarització i dretanització dels agents locals en els darrers anys no només ha obeït a les consignes dels seus comandaments polítics (alcaldes i regidors de municipis com Sabadell, Barcelona o Terrassa en són un bon exemple). La formació de la policia local, a partir de les reformes legislatives dels anys 90, va obligar els nous agents municipals a passar el sedàs de la instrucció militar de l’Escola de Policia de Mollet. Una exigència paral.lela a l’obligatorietat de portar armes de foc, que anteriorment era opcional.
Algunes dades apunten que l’Escola de Policia de Mollet, fundada el 1985, va passar a ser dirigida ben aviat per un conegut professor que havia adquirit part de la seva formació a la coneguda Escola de les Amèriques de Panamà, el lloc on es van ensinistrar els quadres militars de les dictadures llatinoamericanes i agents de la contrainsurgència al servei dels EEUU. Altres influències en el cos, un element força conegut i de la qual alguns responsables se n’elogien, són les rebudes des del model policíac de l’Estat d’Israel o de l’alemany. En qualsevol dels tres casos, uns models qüestionats pel que representen les respectives legitimacions públiques de la tortura o altres mètodes il.legals (i immorals). A banda d’això, i tot i la opacitat i el secretisme sobre la formació “especialitzada” d’aquests agents, les conseqüències d’aquesta formació les coneixem per les notícies del dia a dia. Les actuacions dels mossos, sobretot pel que fa a les brigades especials (la políticosocial, les de xoc o els antiavalots), ens aporten dia sí dia no titulars als diaris. I podem comptar que això només és una part.
Sorprenentment, la casta periodística s’ha posat les mans al cap arran de l’aparició de les imatge en què s’apallissaven els detinguts. A banda dels interessos que pugui amagar la filtració d’aquestes imatges, un fet inèdit, cap d’aquests periodistes o opinadors s’ha preguntat per les denúncies d’altres casos que no han quedat enregistrats per les càmeres. Com ja va passar amb l’aparició d’imatges de les tortures d’Abu Grabib, fins que la prova gràfica no havia traspassat l’habitual autocensura mediàtica aquests periodistes i opinadors no van parlar de la vulneració dels drets humans a l’Irac. A l’Estat espanyol, cap dels comentaristes que han parlat aquests dies sobre l’apallissament de detinguts per part dels mossos no han reclamat el vídeo enregistrat a la caserna de la Guàrdia Civil de Roquetas de Mar (Almeria), en què els agents assassinaven amb una porra elèctrica i a cops un pagès que havia acudit a realitzar una denúncia. Ni tampoc mostraven la indignació per la sentència irrisòria sobre aquest cas que només va afectar un comandament.
Com ja apuntàvem arran de la detenció i tortures dels joves de Torà per part d’aquest cos La participació dels Mossos d'Esquadra en aquestes detencions demostra que no existeix cap model policial català, sinó que el model d'aquell cos són la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola, els comandaments de les quals han ensinistrat diferents promocions de mossos. A més, cal recordar que des de fa temps, aquest pretès cos policial català està duent a terme tasques de control, seguiment i encalçament de la militància independentista. La qüestió, doncs, rau sobre a qui serveix aquesta polícia, sigui autonòmica, local o estatal. Els fets demostren abastament que ara per ara només tenen com a funció preservar un ordre social injust i una dominació política antidemocràtica. Lligat al servei de per a qui treballen entendrem per què agents d’aquest cos vulneren reiteradament els drets i llibertats que ells haurien de protegir.
No obstant això, no ens podem permetre un discurs demagògic de l’abolició de tot cos de seguretat a la nostra societat actual, una tendència despolititzada bastant present en medis reivindicatius que cohexisteixen amb el nostre. La transformació social no es pot exercir sense una organització que vetlli per la seguretat i pels interessos col.lectius, allò que precisament intentaria dinamitar l’enemic de qualsevol transformació revolucionària. Per aquest motiu, i és una assignatura pendent de l’Esquerra Independentista, cal que fem visibles a la població els interessos que amaga el model policíac actual, però cal també que oferim alternatives a aquest model, superant els esquemes policíacs tradicionals. Les actuals moblitzacions contra la persecució política i els abusos dels Mossos d’Esquadra (i dels altrses cossos) no poden quedar només en la protesta. Hem d’oferir alternatives a un model impregnat de militarisme, masclisme i racisme, i provocar canvis i contradiccions que obrin esquerdes al poder.
S’ha comentat poc, però el fet que a les casernes dels Mossos existeixin càmeres de vídeo respon també al treball de persones que lluiten pels drets humans i que van aconseguir que el 2004 el Parlament de la CAC votés una Proposició No de Llei que instava al govern de l’Estat, als de les Comunitats Autònomes i als governs municipals a vetllar perquè els diversos cossos i forces de seguretat compleixin estrictament la Convenció Europea dels Drets Humans i d’altres tractats internacionals sobre la matèria, i de manera molt especial les recomanacions de Nacions Unides, entre les quals el fet de registrar en vídeo el temps de la detenció. Això no domesticarà la bèstia, però ja se li ha posat un morrió.
Joana Gorina
Ara ja es pot afegir un altra provocació. La setmana passada hi va haver a Girona una protesta antimonàrquica arran de la cremada de les fotos reials, i de solidaritat amb Jaume Roura militatant d´Endevant-OSAN, identificat com un dels joves que van cremar les fotos; els responsables policials catalans hi van enviar tants furgons i tants mossos que es va provocar un esverament general. Val a dir que molts en van protestar, concretament l’alcaldessa de Girona. L’exageració i la provocació no eren cap bon auguri per a res. La veritat és que els manifestants van tenir molt més sentit cívic i polític que els pretesos guardians de l’ordre. Girona semblava una ciutat ocupada per la policia. Això ha afavorit la tesi, completament estúpida, que a Girona hi ha “kaleborroka”.
Durant les darreres setmanes la imatge de la policia autonòmica catalana s’ha devaluat uns graus més entre la població. L’aparició de les imatges d’apallissaments a detinguts i l’escàndol per l’ús d’armes il.legals per part d’aquest cos armat ha posat de manifest els seus modus operandi i les seves prioritats.
També ha desmuntat la construcció de la imatge idíl.lica d’un “cos democràtic” que arrencava de la “Transició”. Per primer cop des la darrera Restauració borbònica, els Mossos d’Esquadra han quedat qüestionats públicament com allò que s’havia denunciat durant la seva trista existència tantes i tantes vegades. No en va, i en el període més democràtic d’aquest cos armat, la revista Tierra y Libertad ja els definia el 1931 com la “nefasta guardia civil catalana”.
Però més enllà dels orígens històrics de l’esquadrisme català, que compta amb una tradició reaccionària que els apologetes d’aquest cos armat s’afanyen a amagar, el model de la policia autonòmica de la CAC compleix actualment un rol de pura substitució dels seus predecessors i contemporanis cossos policíacomilitars, garants de l’ordre social i polític i dels interessos de l’Estat espanyol al Principat. Si bé els primers mossos d’esquadra del segle XVIII-XIX tenien com a funció principal un paper auxiliar de l’exèrcit borbònic (combatre els guerrillers austriacistes, perseguir els dessertors en temps de pau i de guerra, control ideològic i moral, encalçament de contrabandistes i bandolers, etc.), ja que coneixien suficientment el terreny i actuaven a manera de mercenaris indígenes, gràcies a la seva eficàcia policíaca de control social i polític aquest cos armat es va poder perpetuar en el temps. Per aquesta raó aquest cos, que comptava amb un currículum repressiu com a preservador de l’ordre social i d’obediència durant segles, també va perviure durant el franquisme. Per bé que durant la darrera dictadura el seu paper no passés de ser simbòlic i fins folklòric. En els anys de la reforma política, no és d’estranyar que que els Mossos d’Esquadra passessin a ser el candidat número u per exercir aquest paper de substitució dels anteriors cossos repressius que, com en la resta d’aspectes d’aquesta operació política de maquillatge canviés la façana per deixar-ho tot ben lligat. Tampoc és d’estranyar que un dels promotors del canvi del model policíac de la reforma fos precisament l’exfalangista Rodolfo Martín Villa, també molt interessat a recuperar i ampliar un cos com aquest.
No és d’estranyar, doncs, que en aquesta cursa per guanyar prestigi com a policia de substitució, en relació als altres cosssos i forces de seguretat de l’Estat (CFSE, conegudes per nosaltres com forces d’ocupació), les esquadres militars indígenes vulnerin els drets i llibertats com ho han fet tradicionalment els altres cossos policíacs i militars de l’Estat. Aquestes vulneracions no són producte de l’uniforme, ni tampoc de la llengua que emprin els agents, sinó que són fruit de les consignes polítiques, d’una formació amb intencions antidemocràtiques i de compoments com els coorporativisme i l’aïllament de la societat. Unes vulneracions, abusos i transgressions de la pròpia normativa que s’han anat eixamplant a mesura que aquest cos armat es desplegava arreu del territori de la CAC i adquiria funcions més clarament polítiques. En definitiva, a mesura que substituien el rol que exercien altres CFSE anteriorment.
Les imatges recents d’apallissament de detinguts a una comissaria dels Mossos a Barcelona tampoc es poden atribuir a un cas aïllat. La prepotència amb què actuaven els agents sorpresos per les càmeres ocultes apunten a una quotidianitat impossible de justificar. Com hem pogut veure en altres ocasions, en viu o a través d’imatges, moltes de les tècniques emprades per aquest cos estan molt lluny del respecte a un marc normatiu de drets i les llibertats. Casos com dels estudiants menors emmanillats a l’esquena i agenollats durants llargues estones durant una protesta, o com l’habitual espionatge polític d’agents camuflats a actes dissidents o la passivitat en el cas del crim de Berga, demostren que aquest cos té com a prioritat les consignes polítiques i no la preservació de la seguretat i dels drets de les persones.
Si bé és cert que fins ara el cos indígena no comptava amb la impunitat de què gaudien altres CFSE, especialment la Guàrdia Civil, un cos militar que ha comptat amb llicència per torturar durant els darrers governs espanyols, aquest handicap no exculpa els mossos de la vulneració drets humans dels detinguts en nombroses ocasions. Més quan tot apunta que aquesta escalada de vulneracions anirà a més si la política de substitució policíaca es consuma com fins ara. Fet i fet, tots aquests cossos, i especialment les seves brigades ensinistrades per la persecució política, segueixen uns mateixos patrons de formació i sovint intercanvien comandaments interns, que per llei han de ser militars de graduació. Des de la reforma, els seus caps provenien de l’exèrcit espanyol o bé del Cuerpo de la Policia Nacional. La qüestió no és, doncs, que els agents s’hagin “desnaturalitzat”, com s’ha apuntat aquests dies en medis catalanistes defensors d’uns Mossos nostrats, a causa de la reconversió d’agents d’altres cossos, sinó que les esquadres indígenes continuen complint una funció d’obediència a l’Estat equiparable a la de l’exèrcit. Com segles abans, els esquadristes vigilen els seus conciutadans vetllant pels interessos del regne.
La formació dels mossos és un dels entrebancs que impossibiliten una policia democràtica. I que no només afecta la policia autonòmica sinó que, de retruc, en els darrers anys també ha contaminat les policies locals. La militarització i dretanització dels agents locals en els darrers anys no només ha obeït a les consignes dels seus comandaments polítics (alcaldes i regidors de municipis com Sabadell, Barcelona o Terrassa en són un bon exemple). La formació de la policia local, a partir de les reformes legislatives dels anys 90, va obligar els nous agents municipals a passar el sedàs de la instrucció militar de l’Escola de Policia de Mollet. Una exigència paral.lela a l’obligatorietat de portar armes de foc, que anteriorment era opcional.
Algunes dades apunten que l’Escola de Policia de Mollet, fundada el 1985, va passar a ser dirigida ben aviat per un conegut professor que havia adquirit part de la seva formació a la coneguda Escola de les Amèriques de Panamà, el lloc on es van ensinistrar els quadres militars de les dictadures llatinoamericanes i agents de la contrainsurgència al servei dels EEUU. Altres influències en el cos, un element força conegut i de la qual alguns responsables se n’elogien, són les rebudes des del model policíac de l’Estat d’Israel o de l’alemany. En qualsevol dels tres casos, uns models qüestionats pel que representen les respectives legitimacions públiques de la tortura o altres mètodes il.legals (i immorals). A banda d’això, i tot i la opacitat i el secretisme sobre la formació “especialitzada” d’aquests agents, les conseqüències d’aquesta formació les coneixem per les notícies del dia a dia. Les actuacions dels mossos, sobretot pel que fa a les brigades especials (la políticosocial, les de xoc o els antiavalots), ens aporten dia sí dia no titulars als diaris. I podem comptar que això només és una part.
Sorprenentment, la casta periodística s’ha posat les mans al cap arran de l’aparició de les imatge en què s’apallissaven els detinguts. A banda dels interessos que pugui amagar la filtració d’aquestes imatges, un fet inèdit, cap d’aquests periodistes o opinadors s’ha preguntat per les denúncies d’altres casos que no han quedat enregistrats per les càmeres. Com ja va passar amb l’aparició d’imatges de les tortures d’Abu Grabib, fins que la prova gràfica no havia traspassat l’habitual autocensura mediàtica aquests periodistes i opinadors no van parlar de la vulneració dels drets humans a l’Irac. A l’Estat espanyol, cap dels comentaristes que han parlat aquests dies sobre l’apallissament de detinguts per part dels mossos no han reclamat el vídeo enregistrat a la caserna de la Guàrdia Civil de Roquetas de Mar (Almeria), en què els agents assassinaven amb una porra elèctrica i a cops un pagès que havia acudit a realitzar una denúncia. Ni tampoc mostraven la indignació per la sentència irrisòria sobre aquest cas que només va afectar un comandament.
Com ja apuntàvem arran de la detenció i tortures dels joves de Torà per part d’aquest cos La participació dels Mossos d'Esquadra en aquestes detencions demostra que no existeix cap model policial català, sinó que el model d'aquell cos són la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola, els comandaments de les quals han ensinistrat diferents promocions de mossos. A més, cal recordar que des de fa temps, aquest pretès cos policial català està duent a terme tasques de control, seguiment i encalçament de la militància independentista. La qüestió, doncs, rau sobre a qui serveix aquesta polícia, sigui autonòmica, local o estatal. Els fets demostren abastament que ara per ara només tenen com a funció preservar un ordre social injust i una dominació política antidemocràtica. Lligat al servei de per a qui treballen entendrem per què agents d’aquest cos vulneren reiteradament els drets i llibertats que ells haurien de protegir.
No obstant això, no ens podem permetre un discurs demagògic de l’abolició de tot cos de seguretat a la nostra societat actual, una tendència despolititzada bastant present en medis reivindicatius que cohexisteixen amb el nostre. La transformació social no es pot exercir sense una organització que vetlli per la seguretat i pels interessos col.lectius, allò que precisament intentaria dinamitar l’enemic de qualsevol transformació revolucionària. Per aquest motiu, i és una assignatura pendent de l’Esquerra Independentista, cal que fem visibles a la població els interessos que amaga el model policíac actual, però cal també que oferim alternatives a aquest model, superant els esquemes policíacs tradicionals. Les actuals moblitzacions contra la persecució política i els abusos dels Mossos d’Esquadra (i dels altrses cossos) no poden quedar només en la protesta. Hem d’oferir alternatives a un model impregnat de militarisme, masclisme i racisme, i provocar canvis i contradiccions que obrin esquerdes al poder.
S’ha comentat poc, però el fet que a les casernes dels Mossos existeixin càmeres de vídeo respon també al treball de persones que lluiten pels drets humans i que van aconseguir que el 2004 el Parlament de la CAC votés una Proposició No de Llei que instava al govern de l’Estat, als de les Comunitats Autònomes i als governs municipals a vetllar perquè els diversos cossos i forces de seguretat compleixin estrictament la Convenció Europea dels Drets Humans i d’altres tractats internacionals sobre la matèria, i de manera molt especial les recomanacions de Nacions Unides, entre les quals el fet de registrar en vídeo el temps de la detenció. Això no domesticarà la bèstia, però ja se li ha posat un morrió.
Joana Gorina
Ara ja es pot afegir un altra provocació. La setmana passada hi va haver a Girona una protesta antimonàrquica arran de la cremada de les fotos reials, i de solidaritat amb Jaume Roura militatant d´Endevant-OSAN, identificat com un dels joves que van cremar les fotos; els responsables policials catalans hi van enviar tants furgons i tants mossos que es va provocar un esverament general. Val a dir que molts en van protestar, concretament l’alcaldessa de Girona. L’exageració i la provocació no eren cap bon auguri per a res. La veritat és que els manifestants van tenir molt més sentit cívic i polític que els pretesos guardians de l’ordre. Girona semblava una ciutat ocupada per la policia. Això ha afavorit la tesi, completament estúpida, que a Girona hi ha “kaleborroka”.
9/20/2007
El rei imposat que no parla català.
Terricabras retreu al "rei imposat" que no parli català
EL REI VISITA UNA PROVÍNCIA
Josep-Maria Terricabras
Article publicat a El Periódico, el 19 de setembre del 2007
EL REI VISITA UNA PROVÍNCIA
Josep-Maria Terricabras
Alguns mitjans espanyols, més anticatalans que promonàrquics, han omplert espai i hores amb la cremada de dues fotografies dels reis d’Espanya la setmana passada a Girona. No tenen en compte que, a Espanya, el cap de l’Estat no és un ciutadà normal sinó un rei nomenat per un dictador, un rei que va jurar “los Principios del Movimiento”, però que no ha jurat la Constitució, només l’ha signat, que tampoc no s’ha sotmès a un referèndum i que, per tant, té al seu costat la legalitat però no disposa de la legitimitat democràtica, que és la confiança expressada lliurement pels ciutadans.
A més, un rei imposat hauria de tenir especial interès a ser, almenys, un bon professional, i això vol dir, entre altres coses, que el rei d’Espanya hauria de parlar bé -com fa, per exemple el rei de Bèlgica- totes les llengües de l’Estat que li paga la festa a ell i a la seva nombrosa família. Però, tampoc, això tampoc.
I llavors, quan el rei visita la seva província de Girona, alguns -per pocs que siguin- el voldrien xiular però no ho poden fer, perquè no s’hi poden ni acostar. Això vol dir que, amb aquest rei, tampoc no pot protestar qui vol i com vol: els indignats i antimonàrquics no li poden manifestar el seu disgust directament sinó que s’han de retirar i rumiar com s’ho faran per fer sentir la seva protesta. Alguns ho van fer a Girona cremant dues fotografies. Suposo que qui impedeix que es facin els crits en directe és perquè troba que això és el pitjor que pot passar i que, per tant, assumeix qualsevol altra forma de rebuig, mentre aquesta es faci ben lluny.
A mi, personalment, no m’agraden les manifestacions en què s’insulta, es cremen coses o es trenquen. Però aquesta és una consideració estètica més que no pas política. Perquè és obvi que, en una democràcia, el cap de l’Estat ha de poder ser criticat com qualsevol ciutadà. S’han preguntat el rei i els seus col·laboradors per què hi ha molts caps d’Estat al món que no s’han de protegir de la seva pròpia gent? Això sí que és revelador. La cremada de fotos, una anècdota mínima, irrellevant.
A més, un rei imposat hauria de tenir especial interès a ser, almenys, un bon professional, i això vol dir, entre altres coses, que el rei d’Espanya hauria de parlar bé -com fa, per exemple el rei de Bèlgica- totes les llengües de l’Estat que li paga la festa a ell i a la seva nombrosa família. Però, tampoc, això tampoc.
I llavors, quan el rei visita la seva província de Girona, alguns -per pocs que siguin- el voldrien xiular però no ho poden fer, perquè no s’hi poden ni acostar. Això vol dir que, amb aquest rei, tampoc no pot protestar qui vol i com vol: els indignats i antimonàrquics no li poden manifestar el seu disgust directament sinó que s’han de retirar i rumiar com s’ho faran per fer sentir la seva protesta. Alguns ho van fer a Girona cremant dues fotografies. Suposo que qui impedeix que es facin els crits en directe és perquè troba que això és el pitjor que pot passar i que, per tant, assumeix qualsevol altra forma de rebuig, mentre aquesta es faci ben lluny.
A mi, personalment, no m’agraden les manifestacions en què s’insulta, es cremen coses o es trenquen. Però aquesta és una consideració estètica més que no pas política. Perquè és obvi que, en una democràcia, el cap de l’Estat ha de poder ser criticat com qualsevol ciutadà. S’han preguntat el rei i els seus col·laboradors per què hi ha molts caps d’Estat al món que no s’han de protegir de la seva pròpia gent? Això sí que és revelador. La cremada de fotos, una anècdota mínima, irrellevant.
Article publicat a El Periódico, el 19 de setembre del 2007
9/17/2007
Quan plou
Quan plou, plou poc i malament.
En aquesta comarca de les Garrigues no plou mai, i si mes no pedra.
Fotos de la pedregada d´Artesa de Lleida, aquesta mateixa tarda.
En aquesta comarca de les Garrigues no plou mai, i si mes no pedra.
Fotos de la pedregada d´Artesa de Lleida, aquesta mateixa tarda.
9/11/2007
Acte de Soberania
11 de Setembre Diada Nacional de Catalunya.
Acte de sobirania (darrer manuscrit d’en Xirinacs)
El text que s’ha trobat al seu despatx de la Fundació Randa i que anava datat el sis d’agost de 2007 (dia del seu 75è aniversari) diu:
“En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
Acte de sobirania (darrer manuscrit d’en Xirinacs)
El text que s’ha trobat al seu despatx de la Fundació Randa i que anava datat el sis d’agost de 2007 (dia del seu 75è aniversari) diu:
“En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau,
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007
9/05/2007
Serrabona
Repasant les fotos de l´estada a la UCE, m´han sortit les que vaig fer a Serrabona, és un indret al peu del Canigó que ens agrada, i no deixem de visitar quan anem per aquelles contrades.
Santa Maria de Serrabona és un priorat ubicat en el municipi de Bula d'Amunt, a la regió d'Aspres, en el Rosselló, situat en la vall del Bolès, al cor de boscos d'alzines, és una església fundada al segle X o XI que és esmentada en els arxius a partir de l'any 1069. El 1082, sota el patrocini de senyors locals i del vescomte de Conflent que li donen béns i rendes, la instal·lació d'una comunitat hi és decidida, segons la regla de Sant Agustí.
Llavors, s'alça una desavinença entre els fundadors i el bisbe d'Elna, revelador de les tensions generades per la "reforma gregoriana", que voldria sostreure les funcions religioses a l'autoritat dels laics. El bisbe pretén reservar-se l'anomenament del prior, però els rics fundadors refusen. Un compromís és trobat, sols els canonges elegiran llur cap.
Els religiosos agustins fan vida comunitària, com monjos, però també asseguren el servei parroquial. En la primera meitat del segle XII, a costat de l'església, construeixen llocs que els són propis : claustre, sala capitular, refetor, dormitori… i doten el priorat d'un adorn esculpit.
70 anys passen abans que l'església rural se metamorfosi en priorat. L'any 1151 té lloc la consagració del nou edifici, en presència de bisbes i d'abats. L'evocació d'aquesta cerimònia és materialitzada per creus gravades dins les parets de la nau i de l'àbsida.
La gran crisi econòmica i demogràfica del segle XIV enceta l'acabament del priorat.
A l'afebliment dels recursos, s'afegeix la falta de disciplina. La vida en comunitat ha deixat plaça a cel·les individuals. L'any 1448, un prior és deposat per "crims enormes", dels quals ignorem la natura.
L'any 1592, tots els priorats agustins de la península són suprimits. Un any més tard, el priorat i els seus béns són donats a la nova diòcesi de Solsona que el conservarà fins el 1896. L'aplicació d'aquesta decisió és efectiva el 1612, a la mort de Jaume Serra, darrer prior de Serrabona.
El material utilitzat per a la construcció de l'edifici és la pissarra, i per l'escultura, el marbre rosa del Conflent. Santa Maria de Serrabona és important des del punt de vista de l'art romànic pels capitells del claustre-galeria, esculpits seguint la tècnica del trepant; però sobre tot per la imponent tribuna que divideix l'església en dos parts.
Dintre l´església, en la tribuna hi ha representats tota classe d'animals: lleons, àguiles, centaures, sagitaris, etc.; i altres elements amb simbolisme cristià i del mon feudal. Foren necessaris setanta anys per a construir aquest element únic del romànic català.
Santa Maria de Serrabona és un priorat ubicat en el municipi de Bula d'Amunt, a la regió d'Aspres, en el Rosselló, situat en la vall del Bolès, al cor de boscos d'alzines, és una església fundada al segle X o XI que és esmentada en els arxius a partir de l'any 1069. El 1082, sota el patrocini de senyors locals i del vescomte de Conflent que li donen béns i rendes, la instal·lació d'una comunitat hi és decidida, segons la regla de Sant Agustí.
Llavors, s'alça una desavinença entre els fundadors i el bisbe d'Elna, revelador de les tensions generades per la "reforma gregoriana", que voldria sostreure les funcions religioses a l'autoritat dels laics. El bisbe pretén reservar-se l'anomenament del prior, però els rics fundadors refusen. Un compromís és trobat, sols els canonges elegiran llur cap.
Els religiosos agustins fan vida comunitària, com monjos, però també asseguren el servei parroquial. En la primera meitat del segle XII, a costat de l'església, construeixen llocs que els són propis : claustre, sala capitular, refetor, dormitori… i doten el priorat d'un adorn esculpit.
70 anys passen abans que l'església rural se metamorfosi en priorat. L'any 1151 té lloc la consagració del nou edifici, en presència de bisbes i d'abats. L'evocació d'aquesta cerimònia és materialitzada per creus gravades dins les parets de la nau i de l'àbsida.
La gran crisi econòmica i demogràfica del segle XIV enceta l'acabament del priorat.
A l'afebliment dels recursos, s'afegeix la falta de disciplina. La vida en comunitat ha deixat plaça a cel·les individuals. L'any 1448, un prior és deposat per "crims enormes", dels quals ignorem la natura.
L'any 1592, tots els priorats agustins de la península són suprimits. Un any més tard, el priorat i els seus béns són donats a la nova diòcesi de Solsona que el conservarà fins el 1896. L'aplicació d'aquesta decisió és efectiva el 1612, a la mort de Jaume Serra, darrer prior de Serrabona.
El material utilitzat per a la construcció de l'edifici és la pissarra, i per l'escultura, el marbre rosa del Conflent. Santa Maria de Serrabona és important des del punt de vista de l'art romànic pels capitells del claustre-galeria, esculpits seguint la tècnica del trepant; però sobre tot per la imponent tribuna que divideix l'església en dos parts.
Dintre l´església, en la tribuna hi ha representats tota classe d'animals: lleons, àguiles, centaures, sagitaris, etc.; i altres elements amb simbolisme cristià i del mon feudal. Foren necessaris setanta anys per a construir aquest element únic del romànic català.
L´Independència
Han passat uns anys en què parlar d'independència semblava propi de l'antigor tronada del qui no toca de peus a terra, sobretot en els cercles intel·lectuals, de dretes i potser encara més d'esquerres, on l'internacionalisme proletari condemnava qualsevol identitarisme a la condició escorial de la petita burgesia. Per inconcebible, per utòpic, per impossible que semblava un èxit real -en això les coses no han canviat gaire-, l'independentisme (quan aquest cronista era un escolar se'n deia separatisme) semblava feu de llunàtics i d'eixelabrats, i qui fora d'alguns cercles marginals pretenia plantejar seriosament la qüestió era objecte de somriures de commiseració, si no de burla i de menyspreu, i reduït a la insolvència.
PERÒ LES COSES ESTAN EVOLUCIONANT, i s'hi poden apreciar uns quants factors objectius determinants. El primer, de caràcter ambiental. Acabat l'imperi soviètic i enderrocat el Mur de Berlín, Europa ha redistribuït fronteres amb una rapidesa i una falta d'inhibicions més pròpia d'una gran postguerra del segle XX o de la fi d'un macroterrabastall del XIX, amb l'avantatge com a model que s'ha fet sense majors conflictes ni traumes i sense vessar ni una gota de sang. Quan territoris que un any enrere formaven part indissoluble d'un dels dos Estats més forts i severs del món, i que semblava inimaginable que se'n separessin -les repúbliques bàltiques, per exemple-, ho han fet, i amb tan bon resultat tant des del punt de vista material com des de l'emocional, ja no pot dir ningú que secessionar una part d'un Estat sigui un moviment reaccionari, contrari al progrés i a la modernitat, etcètera, tal com fan els ultranacionalistes dels Estats establerts quan senten parlar d'aspiracions independentistes.
HI HA, ENTRE D'ALTRES, UN SEGON FACTOR diferenciador determinant. Cada cop més, el nacionalisme radical abandona les pulsions emocionals -pròpies, aquestes sí, del Romanticisme del XIX- i parteix de termes objectius, és a dir, de xifres. Qui pensa avui en una Catalunya independent no ho fa des d'una sempre discutible sopa mental d'aromes de Montserrat, barretina i faixa, botifarra amb seques, sardanes i castellers, entre altres coses perquè una part important dels joves de tot això no en saben res ni els interessa, sinó que ho fa des de l'evidència objectiva de la distribució dels recursos i els diners.
AQUÍ HI TROBEM UN FACTOR HISTÒRIC que sempre ha estat present, i que és decisiu en el moment actual. Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres. Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes, però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar. No sé què hauria passat si en algun moment, en la Transició per exemple, ho haguessin pretès -quan Eslovàquia s'ha volgut separar de Txèquia ho ha obtingut en un temps rècord-, però queda clar que, en la resistència de Madrid al secessionisme basc i català, el factor econòmic és determinant: no es deixa escapar el qui aporta calés per sobre de la mitjana del conjunt.
I ATENCIÓ, QUE EL CANVI HA ARRIBAT FINS AQUÍ. Passats uns anys de l'anomenat espoli fiscal, passats uns anys de dèficit en la inversió en infraestructures, passats uns anys de desplanificació de recursos col·lectius, de greuge comparatiu d'ajudes i incentius, les estadístiques informen que l'escolarització ja és més moderna i dóna més bons resultats a Extremadura, a Múrcia, a la Rioja, a Cantàbria i a les Castelles que a Catalunya, que allí ja tenen millors aeroports, autopistes i ferrocarrils, millors universitats i centres de recerca, que el benestar social és més gran, que el nivell de vida ciutadà és millor i que obrir una empresa o qualsevol altra mena de negoci és més rendible a qualsevol altre lloc del territori espanyol que a Catalunya. La gallina dels ous d'or ja està anèmica, ja no és tan clar quina part d'Espanya ha de subvencionar l'altra.
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.
PERÒ LES COSES ESTAN EVOLUCIONANT, i s'hi poden apreciar uns quants factors objectius determinants. El primer, de caràcter ambiental. Acabat l'imperi soviètic i enderrocat el Mur de Berlín, Europa ha redistribuït fronteres amb una rapidesa i una falta d'inhibicions més pròpia d'una gran postguerra del segle XX o de la fi d'un macroterrabastall del XIX, amb l'avantatge com a model que s'ha fet sense majors conflictes ni traumes i sense vessar ni una gota de sang. Quan territoris que un any enrere formaven part indissoluble d'un dels dos Estats més forts i severs del món, i que semblava inimaginable que se'n separessin -les repúbliques bàltiques, per exemple-, ho han fet, i amb tan bon resultat tant des del punt de vista material com des de l'emocional, ja no pot dir ningú que secessionar una part d'un Estat sigui un moviment reaccionari, contrari al progrés i a la modernitat, etcètera, tal com fan els ultranacionalistes dels Estats establerts quan senten parlar d'aspiracions independentistes.
HI HA, ENTRE D'ALTRES, UN SEGON FACTOR diferenciador determinant. Cada cop més, el nacionalisme radical abandona les pulsions emocionals -pròpies, aquestes sí, del Romanticisme del XIX- i parteix de termes objectius, és a dir, de xifres. Qui pensa avui en una Catalunya independent no ho fa des d'una sempre discutible sopa mental d'aromes de Montserrat, barretina i faixa, botifarra amb seques, sardanes i castellers, entre altres coses perquè una part important dels joves de tot això no en saben res ni els interessa, sinó que ho fa des de l'evidència objectiva de la distribució dels recursos i els diners.
AQUÍ HI TROBEM UN FACTOR HISTÒRIC que sempre ha estat present, i que és decisiu en el moment actual. Mai un territori pobre s'ha volgut separar d'un conjunt de mitjana de benestar superior, perquè això va en detriment de les seves possibilitats de progrés, per escasses que siguin, encara que només sigui a títol dels individus, que tenen oportunitat de desplaçar-se sense fronteres. Que se sàpiga, a Extremadura o a Múrcia no hi ha hagut mai moviments independentistes, però no perquè els extremenys i els murcians -ciutadans que per cert tenen tots els meus respectes- sentin menys amor que d'altres per la seva patria chica, tal com en diuen a partir de l'Ebre, ni perquè l'extremadurisme i el murcianisme siguin en termes iconogràfics col·lectius menys potent que el basquisme, el galleguisme i el catalanisme, sinó perquè a efectes de distribució de riquesa hi tenen més a perdre que a guanyar. No sé què hauria passat si en algun moment, en la Transició per exemple, ho haguessin pretès -quan Eslovàquia s'ha volgut separar de Txèquia ho ha obtingut en un temps rècord-, però queda clar que, en la resistència de Madrid al secessionisme basc i català, el factor econòmic és determinant: no es deixa escapar el qui aporta calés per sobre de la mitjana del conjunt.
I ATENCIÓ, QUE EL CANVI HA ARRIBAT FINS AQUÍ. Passats uns anys de l'anomenat espoli fiscal, passats uns anys de dèficit en la inversió en infraestructures, passats uns anys de desplanificació de recursos col·lectius, de greuge comparatiu d'ajudes i incentius, les estadístiques informen que l'escolarització ja és més moderna i dóna més bons resultats a Extremadura, a Múrcia, a la Rioja, a Cantàbria i a les Castelles que a Catalunya, que allí ja tenen millors aeroports, autopistes i ferrocarrils, millors universitats i centres de recerca, que el benestar social és més gran, que el nivell de vida ciutadà és millor i que obrir una empresa o qualsevol altra mena de negoci és més rendible a qualsevol altre lloc del territori espanyol que a Catalunya. La gallina dels ous d'or ja està anèmica, ja no és tan clar quina part d'Espanya ha de subvencionar l'altra.
ÉS PER AIXÒ QUE, SI CATALUNYA HA DE SER INDEPENDENT, ha de ser-ho ara, no el 2014 o en qualsevol altra data idealitzadament llunyana. Perquè, si s'espera més, no tindrà sentit exigir-la, perquè aleshores Madrid la concedirà, de la mateixa manera que fa cinquanta anys l'hauria concedit a Las Urdes si Las Urdes l'haguessin demanat. Si es tarda gaire més ja no tindrà sentit, perquè Catalunya ja serà molt més pobra que Extremadura, que Múrcia, que la Rioja, que Cantàbria i que les dues Castelles i la Manxa i Lleó -ja quasi ho és més, i ja ho és molt més que Madrid, que Euskadi, Mallorca i València-, i aleshores valdrà més continuar lligats a Espanya per viure una temporadeta, per refer-se si més no, a costa dels fons de compensació interterritorial.
Notícia publicada al diari Avui el 04-09-2007
9/03/2007
"El mon ha de saber-ho"
“El mon ha de saber-ho” és una iniciativa que surt del bloc d’en Xavi Mir, promotor de la campanya "jo també vull un estat propi", i que proposa que la setmana del 3 al 9 de setembre es visioni tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Èric Bertran, realitzat per Xevi Mató i subtitulat a l’anglès per Heather Havex, per tal que pugi posicions al rànquing i entri al circuit dels més vistos. Narra el cas del nen de 14 anys que va ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en català a Supermercats DIA. Èric, tan fervorós de les aventures de Harry Potter, de J.K. Rowling, va crear una pàgina web anomenada Exèrcit del Fènix, inspirada en el famós personatge, i va signar els seus correus amb el nom de la pàgina. Arran d'això, la Justícia espanyola, tot i saber que es tractava del web d'un nen de 14 anys, va mantenir l'acusació i va associar-lo a un exèrcit terrorista.
Fins ara desenes de blocs catalans s’han sumat a la iniciativa i també webs tant importants com la versió digital del diari Avui . Personalitats com Noam Chomsky també hi han donat suport.
El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que caldrà visionar massivament és la primera part.
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4
Fins ara desenes de blocs catalans s’han sumat a la iniciativa i també webs tant importants com la versió digital del diari Avui . Personalitats com Noam Chomsky també hi han donat suport.
El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que caldrà visionar massivament és la primera part.
http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4
9/02/2007
no a Vauban a la Unesco
A la UCE vàrem tenir el plaer de escoltar la Daniela Grau i el col·lectiu de "no Vauban a la Unesco", la societat civil que s'ha organitzat al voltant d'aquesta plataforma denuncia que les construccions militars de Vauban "evidencien la voluntat d'aixafar militarment el poble català, la seva cultura i la seva llengua".
Perquè diem «no a Vauban a la Unesco»
L’estat francès ha decidit promoure “l’any Vauban” per vàries raons. La raó al•legada és la celebració del tricentenari de la mort d’en Sébastien le Prestre, marquès de Vauban (1633-1707). Com a lloctinent general des les armades i comissari general per a les fortificacions del rei de França Lluís XIV fou un dels responsables de l’èxit de les guerres de conquestes del territoris cobejats d’ençà de segles pels sobirans francesos, en particular del nostre. Perpinyà va patir tants setges, amb famines, repressions i destruccions ja dos segles abans del tractat dels Pirineus, que ostentava el títol de “vila màrtir”.
Tanmateix hi ha dues raons subjacents. En el marc tant a la dreta com a l’esquerra de l’exacerbació del sentiment nacional mediatitzada dia rere dia, quina excel•lent oportunitat per glorificar França, per afegir un nou mite a la gloriosa llista dels Vercingétorix, Charlemagne, Jeanne d’Arc, Napoléon... per actualitzar un testimoniatge més de la famosa “excepció francesa”, la quasi divina conjuminació en una mateixa persona del geni militar i del geni artístic al servei de la “Nació”.
Les fortificacions reconegudes com patrimoni mundial sacralitzaran les fronteres estatals com per justificar a posteriori el dogma repetit a cor què vols, fins i tot encara avui dia per periodistes: “el Rosselló, definitivament francès”. El repte és doncs doble: d’una banda reforçar el nacionalisme “intra muros” i d’altra banda obtenir una consagració oficial estrangera a escala mundial. Imagineu: xàrters, europatours, japonesos i xinesos fent processons de la Catalunya del Nord a la Franche-Comté, tot admirant els límits perfectes de l’hexàgon francès, empassant-se les falsificacions històriques oficials subvencionades pel Consell General i promogudes per les oficines de turisme o la “Xarxa cultural”. D’una pedra maten dos... i més pardals.
Així queden soterrats els articles dels nostres eminents historiadors com Josep Sanabre que va escriure “Resistència del Rosselló a incorporar-se a França” demostrant així que el Rosselló “no s’ha donat a França” - com tantes generacions de catalans han estat obligades d’empassar-s’ho-, i que les repressions contra els resistents foren terribles.
Soterrades també les brillants aportacions de la professora Alícia Marcet després de tota una vida dedicada a investigacions sobre el tema i ocultades les seues conclusions: “...esdevingut província del reialme de França, el Rosselló tanmateix no s’ha tornat francès…hom ha pogut creure en una aculturació totalment reeixida.
Constatem avui dia que no és gens el cas”. També queda marginada la defensa de la catalanitat feta per l’historiador Ramon Sala que qualifica de “colonialista abans d’hora” les valoracions dels intendents francesos sobre nosaltres: “…l’horrible foc artificial serà del Jacques Delon que ens tracta de “raça deteriorada”. Res no canvia : el 2005 en Frêche president del Consell Regional ens tracta d’ “incultes” i al març 2007 a Vilafranca reincideix : “la història interessa poca gent”.
L’any Vauban serà doncs una oportunitat suplementària de negació de la nostra història tant aquí com en Franche-Comté. Patim les mateixes maniobres político -culturals per negar la conquesta militar, per amagar que no érem francesos ni ells ni nosaltres, que vam esdevenir-ho a la força sota la mà de ferro d’en Louis XIV i dels seus laquais.
Com qualsevol nació tenim dret a la recuparació de la memòria històrica i el deure de denunciar la colonització imposada pel “país dels drets de l”home”.
Diem “no a les obres d’en Vauban al patrimoni de la Unesco”.
Perquè diem «no a Vauban a la Unesco»
Tots hem de mobilitzar-nos i enviar la postal «no a Vauban a la Unesco» al director d’aquesta organització a París. Les raons de la creació d’un col•lectiu tant a la Catalunya del Nord com a Franche-Comté, són evidents per als qui saben què és la Unesco i que doncs l’obra d’en Vauban no compleix els criteris necessaris per formar part del patrimoni mundial.
La finalitat de la Unesco (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’homme i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.»
El poble català també té dret a la recuperació de la seva memòria històrica i el deure de lluitar contra les mentides, manipulacions, falsificacions de la història pròpia, que patim d’ençà de l’annexió el 1659 i més particularment d’ençà de la Tercera República. Tenim dret com al País Valencià a «una Comissió de la Veritat» avalada pels màxims representants de les institucions europees.
En Vauban no era un artífex de la pau ans al contrari és el símbol de l’imperialisme guerrer francès, ja que era enginyer militar en cap d’en Louis XIV i doncs responsable de l’èxit de les conquestes militars de països que no eren francesos. Va fer destruir el nostre patrimoni a les tres viles cabdals del país: Perpinyà (capital) Cotlliure (gran port) i Vilafranca (entrada estratègica de Cerdanya) per prevenir les revoltes. Els nostres historiadors J. Sanabre, A. Marcet, R. Sala han tractat abastament tant el tema de la resistència apassionada de la nostra gent (els Angelets de la Terra entre altres) com de les destruccions, tortures, persecucions, infligides al llarg dels segles pels invasors francesos (Perpinyà ostentava el títol de «vila màrtir»).
Prou de mentides: «le Roussillon ne s’est pas donné à la France». Les fortificacions de Vilafranca van ser fetes amb les pedres d’un convent magnífic, un quadrat de 26 metres d’amplada amb 42 columnes de marbre rosa totalment arrasat perquè els francesos no confiaven en els franciscans; Mont-Louis és encara una ciutadella amb militars - i Perpinyà no-? com Bayonne i Lille . Si l’armada francesa córre el risc de la seva adscripció a la llista és perquè «la garnison y est moins sensible». Quant a les dues altres ciutats l’armada s’hi oposa d’entrada perquè sap que és incompatible amb els principis de la Unesco (Le Monde 17.03.04).
Com ho diuen respectivament dos membres de la Comissió de la Veritat la C.Símon :« Només el coneixement de les atrocitats del passat i del present pot alimentar la lluita cultural i l’afany per un futur divers» i en F. Frattini, Vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Justícia Llibertat i Seguretat: «Només dient la veritat podrem ajudar el poble a alliberar-se».
Daniela Grau
Més informació.
www.cadrescatalans.com/toulouse/article/culture/Grau_no_vauban.php
www.enricbalaguer.unblog.fr/tag/patrimoinepatrimoni/
www.dignitat.catnord.cat/vauban.cfm
Perquè diem «no a Vauban a la Unesco»
L’estat francès ha decidit promoure “l’any Vauban” per vàries raons. La raó al•legada és la celebració del tricentenari de la mort d’en Sébastien le Prestre, marquès de Vauban (1633-1707). Com a lloctinent general des les armades i comissari general per a les fortificacions del rei de França Lluís XIV fou un dels responsables de l’èxit de les guerres de conquestes del territoris cobejats d’ençà de segles pels sobirans francesos, en particular del nostre. Perpinyà va patir tants setges, amb famines, repressions i destruccions ja dos segles abans del tractat dels Pirineus, que ostentava el títol de “vila màrtir”.
Tanmateix hi ha dues raons subjacents. En el marc tant a la dreta com a l’esquerra de l’exacerbació del sentiment nacional mediatitzada dia rere dia, quina excel•lent oportunitat per glorificar França, per afegir un nou mite a la gloriosa llista dels Vercingétorix, Charlemagne, Jeanne d’Arc, Napoléon... per actualitzar un testimoniatge més de la famosa “excepció francesa”, la quasi divina conjuminació en una mateixa persona del geni militar i del geni artístic al servei de la “Nació”.
Les fortificacions reconegudes com patrimoni mundial sacralitzaran les fronteres estatals com per justificar a posteriori el dogma repetit a cor què vols, fins i tot encara avui dia per periodistes: “el Rosselló, definitivament francès”. El repte és doncs doble: d’una banda reforçar el nacionalisme “intra muros” i d’altra banda obtenir una consagració oficial estrangera a escala mundial. Imagineu: xàrters, europatours, japonesos i xinesos fent processons de la Catalunya del Nord a la Franche-Comté, tot admirant els límits perfectes de l’hexàgon francès, empassant-se les falsificacions històriques oficials subvencionades pel Consell General i promogudes per les oficines de turisme o la “Xarxa cultural”. D’una pedra maten dos... i més pardals.
Així queden soterrats els articles dels nostres eminents historiadors com Josep Sanabre que va escriure “Resistència del Rosselló a incorporar-se a França” demostrant així que el Rosselló “no s’ha donat a França” - com tantes generacions de catalans han estat obligades d’empassar-s’ho-, i que les repressions contra els resistents foren terribles.
Soterrades també les brillants aportacions de la professora Alícia Marcet després de tota una vida dedicada a investigacions sobre el tema i ocultades les seues conclusions: “...esdevingut província del reialme de França, el Rosselló tanmateix no s’ha tornat francès…hom ha pogut creure en una aculturació totalment reeixida.
Constatem avui dia que no és gens el cas”. També queda marginada la defensa de la catalanitat feta per l’historiador Ramon Sala que qualifica de “colonialista abans d’hora” les valoracions dels intendents francesos sobre nosaltres: “…l’horrible foc artificial serà del Jacques Delon que ens tracta de “raça deteriorada”. Res no canvia : el 2005 en Frêche president del Consell Regional ens tracta d’ “incultes” i al març 2007 a Vilafranca reincideix : “la història interessa poca gent”.
L’any Vauban serà doncs una oportunitat suplementària de negació de la nostra història tant aquí com en Franche-Comté. Patim les mateixes maniobres político -culturals per negar la conquesta militar, per amagar que no érem francesos ni ells ni nosaltres, que vam esdevenir-ho a la força sota la mà de ferro d’en Louis XIV i dels seus laquais.
Com qualsevol nació tenim dret a la recuparació de la memòria històrica i el deure de denunciar la colonització imposada pel “país dels drets de l”home”.
Diem “no a les obres d’en Vauban al patrimoni de la Unesco”.
Perquè diem «no a Vauban a la Unesco»
Tots hem de mobilitzar-nos i enviar la postal «no a Vauban a la Unesco» al director d’aquesta organització a París. Les raons de la creació d’un col•lectiu tant a la Catalunya del Nord com a Franche-Comté, són evidents per als qui saben què és la Unesco i que doncs l’obra d’en Vauban no compleix els criteris necessaris per formar part del patrimoni mundial.
La finalitat de la Unesco (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’homme i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.»
El poble català també té dret a la recuperació de la seva memòria històrica i el deure de lluitar contra les mentides, manipulacions, falsificacions de la història pròpia, que patim d’ençà de l’annexió el 1659 i més particularment d’ençà de la Tercera República. Tenim dret com al País Valencià a «una Comissió de la Veritat» avalada pels màxims representants de les institucions europees.
En Vauban no era un artífex de la pau ans al contrari és el símbol de l’imperialisme guerrer francès, ja que era enginyer militar en cap d’en Louis XIV i doncs responsable de l’èxit de les conquestes militars de països que no eren francesos. Va fer destruir el nostre patrimoni a les tres viles cabdals del país: Perpinyà (capital) Cotlliure (gran port) i Vilafranca (entrada estratègica de Cerdanya) per prevenir les revoltes. Els nostres historiadors J. Sanabre, A. Marcet, R. Sala han tractat abastament tant el tema de la resistència apassionada de la nostra gent (els Angelets de la Terra entre altres) com de les destruccions, tortures, persecucions, infligides al llarg dels segles pels invasors francesos (Perpinyà ostentava el títol de «vila màrtir»).
Prou de mentides: «le Roussillon ne s’est pas donné à la France». Les fortificacions de Vilafranca van ser fetes amb les pedres d’un convent magnífic, un quadrat de 26 metres d’amplada amb 42 columnes de marbre rosa totalment arrasat perquè els francesos no confiaven en els franciscans; Mont-Louis és encara una ciutadella amb militars - i Perpinyà no-? com Bayonne i Lille . Si l’armada francesa córre el risc de la seva adscripció a la llista és perquè «la garnison y est moins sensible». Quant a les dues altres ciutats l’armada s’hi oposa d’entrada perquè sap que és incompatible amb els principis de la Unesco (Le Monde 17.03.04).
Com ho diuen respectivament dos membres de la Comissió de la Veritat la C.Símon :« Només el coneixement de les atrocitats del passat i del present pot alimentar la lluita cultural i l’afany per un futur divers» i en F. Frattini, Vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Justícia Llibertat i Seguretat: «Només dient la veritat podrem ajudar el poble a alliberar-se».
Daniela Grau
Més informació.
www.cadrescatalans.com/toulouse/article/culture/Grau_no_vauban.php
www.enricbalaguer.unblog.fr/tag/patrimoinepatrimoni/
Saïda Saddouki
Obren expedient als guàrdies civils que van discriminar una jove marroquina per parlar català.
El delegat del govern central a les Illes Balears, Ramon Socias, ha obert un expedient informatiu al dos guàrdies civils, el capità Bartolomé i l'agent Sarro, que van discriminar a la intèrpret i traductora per parlar en català
El delegat del govern central a les Illes Balears, Ramon Socias, ha obert un expedient informatiu al dos guàrdies civils, el capità Bartolomé i l'agent Sarro, que van discriminar a la intèrpret i traductora Saïda Saddouki per parlar en català.
Aquest matí, Saddouki, acompanyada del portaveu de l'Obra Cultural Balear (OCB), Tomeu Martí, s'ha reunit amb Socias. "L'audiència amb el delegat del govern ha anat beníssim perquè ell esta molt sensibilitzat amb els temes lingüístics", conta la traductora. "Socias m'ha demanat disculpes en diferents ocasions, però m'ha dit que ara vol conèixer les versions dels dos membres de la Guàrdia Civil per poder prendre les mesures necessàries".
Segons ha explicat Saddouki "ell m'ha dit que és el primer en reconèixer que a les Balears existeixen dues llengües i que ningú no pot ésser discriminat per parlar-ne una de les dues".
"El cas -conta- esta ara en mans d'un advocat per saber si ho portam o no per la via judicial a nivell sociolaboral, però jo no ho tenc gaire clar, no vull una readmissió perquè no vull treballar mai més amb la Guàrdia Civil".
Els fets.
Els fets ocorregueren dia 16 d'aquest mes, a les 9.30 del dematí. Saïda es presentà al quarter per entrevistar-se amb l’esmenta’t capità. «Bon dia, tenc cita amb el capità sr. Bartolomé, amb motiu de prestar servei de traduccions», digué a l’agent Sarro, que en aquells moments controlava l’accés a l'edifici. «A mi no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo -porque hablas raro-, no te puedo dejar pasar. Así que... tú decides!», fou la resposta de l'esmentat agent.
Saïda fou retinguda durant vint minuts a l'entrada del quarter i no aconseguí veure el capità. L'endemà, Saddouki hi tornà, aquest cop amb la intenció de parlar en castellà i així poder accedir a les tasques de traducció que tenia encomanades. «Buenos días, vengo al departamento de policia judicial con el capitán Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?», demanà a mitges, en castellà i en català, la traductora. La resposta de l’agent Sarro fou la mateixa que la del dia anterior. S'inicià una discussió en què l'agent negà a la professional el dret d’expressar-se en català. L'agent Sarro féu servir arguments que posaven en qüestió l’oficialitat del català a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i, amb pretensions de coneixements filològics, arribà a dir que «el català no era cap llengua».
Després d'un quart d’hora d’estires i arronses, un altre agent deixà entrar Saïda. La sorpresa més grossa, però, encara havia d'arribar.
Un cop Saïda estigué asseguda davant el capità Bartolomé, aquest li parlà així: «A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán pues quedaté con él! (...) Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!».
Sona a xinès, però he estat més discriminada per parlar en català que per fer-ho en la meva llengua"
Després d'aquest incident, Saddouki va decidir escriure una queixa al llibre de reclamacions que tenen a les mateixes dependències de la caserna. "Vaig sortir d'allà en estat de xoc i després em vaig dirigir a l'OCB que em van ajudar a posar la denúncia i a demanar l'audiència amb el senyor Socias".
No és la primera vegada
Saddouki explica que aquesta no és la primera vegada que se sent discriminada a Palma, on viu des de fa 8 anys, per parlar en català. "Sona a xinès, però he estat més discriminada per parlar en català que per parlar en la meva llengua, l'àrab, que m'ha obert moltes portes per trobar feina".
La intèrpret de 25 anys conta que s'ha sentit discriminada al centre de Salut i als autobusos de la ciutat de Palma. "He arribat a canviar de casa per no haver d'agafar la línia 3 de bus, perquè en una ocasió el xofer em va agredir a la mà per no parlar-li en cristiano". Per aquest fet, va posar una reclamació a l'Ajuntament de Palma que, segons explica, no li han contestat mai.
"Tothom se sorprèn de què parli català"
Saddouki va arribar a Palma, des del Marroc, amb 17 anys, gràcies a un reagrupament familiar. "En arribar, jo no sabia que aquí es parlava un altre idioma que es deia català, però poc temps després vaig començar a estudiar batxillerat a l'Institut Ramon Llull i vaig entrar en contacte amb aquest llengua".
"Tothom se sorprèn de què parli en català. El fet és que a mi m'agrada llegir molt i gairebé es pot dir que he après a parlar en català i en castellà gràcies als llibres, com els de Ramon Llull o de Jorge Bucay".
La traductora, que actualment treballa d'auxiliar administrativa a una biblioteca de la capital mallorquina i aspira a ser professora d'escola, recorda que "sóc la més petita de cinc germans i la més problemàtica perquè sóc l'única que parlo en català".
L´Avui.El delegat del govern central a les Illes Balears, Ramon Socias, ha obert un expedient informatiu al dos guàrdies civils, el capità Bartolomé i l'agent Sarro, que van discriminar a la intèrpret i traductora per parlar en català
El delegat del govern central a les Illes Balears, Ramon Socias, ha obert un expedient informatiu al dos guàrdies civils, el capità Bartolomé i l'agent Sarro, que van discriminar a la intèrpret i traductora Saïda Saddouki per parlar en català.
Aquest matí, Saddouki, acompanyada del portaveu de l'Obra Cultural Balear (OCB), Tomeu Martí, s'ha reunit amb Socias. "L'audiència amb el delegat del govern ha anat beníssim perquè ell esta molt sensibilitzat amb els temes lingüístics", conta la traductora. "Socias m'ha demanat disculpes en diferents ocasions, però m'ha dit que ara vol conèixer les versions dels dos membres de la Guàrdia Civil per poder prendre les mesures necessàries".
Segons ha explicat Saddouki "ell m'ha dit que és el primer en reconèixer que a les Balears existeixen dues llengües i que ningú no pot ésser discriminat per parlar-ne una de les dues".
"El cas -conta- esta ara en mans d'un advocat per saber si ho portam o no per la via judicial a nivell sociolaboral, però jo no ho tenc gaire clar, no vull una readmissió perquè no vull treballar mai més amb la Guàrdia Civil".
Els fets.
Els fets ocorregueren dia 16 d'aquest mes, a les 9.30 del dematí. Saïda es presentà al quarter per entrevistar-se amb l’esmenta’t capità. «Bon dia, tenc cita amb el capità sr. Bartolomé, amb motiu de prestar servei de traduccions», digué a l’agent Sarro, que en aquells moments controlava l’accés a l'edifici. «A mi no me hables en catalán. Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo -porque hablas raro-, no te puedo dejar pasar. Así que... tú decides!», fou la resposta de l'esmentat agent.
Saïda fou retinguda durant vint minuts a l'entrada del quarter i no aconseguí veure el capità. L'endemà, Saddouki hi tornà, aquest cop amb la intenció de parlar en castellà i així poder accedir a les tasques de traducció que tenia encomanades. «Buenos días, vengo al departamento de policia judicial con el capitán Sr. Bartolomé, por unas traduccions, hi és?», demanà a mitges, en castellà i en català, la traductora. La resposta de l’agent Sarro fou la mateixa que la del dia anterior. S'inicià una discussió en què l'agent negà a la professional el dret d’expressar-se en català. L'agent Sarro féu servir arguments que posaven en qüestió l’oficialitat del català a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i, amb pretensions de coneixements filològics, arribà a dir que «el català no era cap llengua».
Després d'un quart d’hora d’estires i arronses, un altre agent deixà entrar Saïda. La sorpresa més grossa, però, encara havia d'arribar.
Un cop Saïda estigué asseguda davant el capità Bartolomé, aquest li parlà així: «A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán pues quedaté con él! (...) Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!».
Sona a xinès, però he estat més discriminada per parlar en català que per fer-ho en la meva llengua"
Després d'aquest incident, Saddouki va decidir escriure una queixa al llibre de reclamacions que tenen a les mateixes dependències de la caserna. "Vaig sortir d'allà en estat de xoc i després em vaig dirigir a l'OCB que em van ajudar a posar la denúncia i a demanar l'audiència amb el senyor Socias".
No és la primera vegada
Saddouki explica que aquesta no és la primera vegada que se sent discriminada a Palma, on viu des de fa 8 anys, per parlar en català. "Sona a xinès, però he estat més discriminada per parlar en català que per parlar en la meva llengua, l'àrab, que m'ha obert moltes portes per trobar feina".
La intèrpret de 25 anys conta que s'ha sentit discriminada al centre de Salut i als autobusos de la ciutat de Palma. "He arribat a canviar de casa per no haver d'agafar la línia 3 de bus, perquè en una ocasió el xofer em va agredir a la mà per no parlar-li en cristiano". Per aquest fet, va posar una reclamació a l'Ajuntament de Palma que, segons explica, no li han contestat mai.
"Tothom se sorprèn de què parli català"
Saddouki va arribar a Palma, des del Marroc, amb 17 anys, gràcies a un reagrupament familiar. "En arribar, jo no sabia que aquí es parlava un altre idioma que es deia català, però poc temps després vaig començar a estudiar batxillerat a l'Institut Ramon Llull i vaig entrar en contacte amb aquest llengua".
"Tothom se sorprèn de què parli en català. El fet és que a mi m'agrada llegir molt i gairebé es pot dir que he après a parlar en català i en castellà gràcies als llibres, com els de Ramon Llull o de Jorge Bucay".
La traductora, que actualment treballa d'auxiliar administrativa a una biblioteca de la capital mallorquina i aspira a ser professora d'escola, recorda que "sóc la més petita de cinc germans i la més problemàtica perquè sóc l'única que parlo en català".
Com diu David Gonzalez "A la tres", Però si la investigació feliçment oberta confirma que un capità de la Benemérita a Palma va vexar la ciutadana Saïda Saddouki, traductora d’àrab, berber i català per parlar en aquesta última llengua, hauré de creure que l’única Constitució que apliquen alguns senyors de la Guàrdia Civil és la del Todo por la patria. La pàtria una, grande y libre amenaçada ara per les mores catalanistes. La pàtria negra com un tricorni.
9/01/2007
Tornem-hi
He estat una bona temporada sense escriure al bloc, però ara torno a ser aqui.
Fotos de les vacances a la Vall de Echo i agua tuerta, Zuriza i la Vall del Roncal on vàrem comprar un formatge boníssim, a i el dinar a la Borda Chiquín, extraordinari.
També he estat a la Universitat Catalana d´Estiu, com diría Miquel Porter la república de la llibertat i del bon humor.Avui fa una setmana que s´ha acabat, on em passat uns dies agradables de cultura i lleure, de convivència i afirmació nacional.
Aquí teniu algunes fotos dels actes, debats, confèrencies tallers, espectacles, i concerts, així com algun retall del diari de Prada .
Concert d´Obrint Pas Concert de la Maria del Mar Bonet
Els bons amics Glossadors de Menorca
El magnífic concert de la Orquestra simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida per Salvador Brotons
L´acte més emotiu, La maternitat d´Elna
Cargolada amb els bons amics
Fotos de les vacances a la Vall de Echo i agua tuerta, Zuriza i la Vall del Roncal on vàrem comprar un formatge boníssim, a i el dinar a la Borda Chiquín, extraordinari.
També he estat a la Universitat Catalana d´Estiu, com diría Miquel Porter la república de la llibertat i del bon humor.Avui fa una setmana que s´ha acabat, on em passat uns dies agradables de cultura i lleure, de convivència i afirmació nacional.
Aquí teniu algunes fotos dels actes, debats, confèrencies tallers, espectacles, i concerts, així com algun retall del diari de Prada .
Concert d´Obrint Pas Concert de la Maria del Mar Bonet
Els bons amics Glossadors de Menorca
El magnífic concert de la Orquestra simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida per Salvador Brotons
L´acte més emotiu, La maternitat d´Elna
Cargolada amb els bons amics
Subscribe to:
Posts (Atom)
