Per Joana Gorina. Publicat a La Veu núm.78 (Juliol de 2007)
Durant les darreres setmanes la imatge de la policia autonòmica catalana s’ha devaluat uns graus més entre la població. L’aparició de les imatges d’apallissaments a detinguts i l’escàndol per l’ús d’armes il.legals per part d’aquest cos armat ha posat de manifest els seus modus operandi i les seves prioritats.
També ha desmuntat la construcció de la imatge idíl.lica d’un “cos democràtic” que arrencava de la “Transició”. Per primer cop des la darrera Restauració borbònica, els Mossos d’Esquadra han quedat qüestionats públicament com allò que s’havia denunciat durant la seva trista existència tantes i tantes vegades. No en va, i en el període més democràtic d’aquest cos armat, la revista Tierra y Libertad ja els definia el 1931 com la “nefasta guardia civil catalana”.
Però més enllà dels orígens històrics de l’esquadrisme català, que compta amb una tradició reaccionària que els apologetes d’aquest cos armat s’afanyen a amagar, el model de la policia autonòmica de la CAC compleix actualment un rol de pura substitució dels seus predecessors i contemporanis cossos policíacomilitars, garants de l’ordre social i polític i dels interessos de l’Estat espanyol al Principat. Si bé els primers mossos d’esquadra del segle XVIII-XIX tenien com a funció principal un paper auxiliar de l’exèrcit borbònic (combatre els guerrillers austriacistes, perseguir els dessertors en temps de pau i de guerra, control ideològic i moral, encalçament de contrabandistes i bandolers, etc.), ja que coneixien suficientment el terreny i actuaven a manera de mercenaris indígenes, gràcies a la seva eficàcia policíaca de control social i polític aquest cos armat es va poder perpetuar en el temps. Per aquesta raó aquest cos, que comptava amb un currículum repressiu com a preservador de l’ordre social i d’obediència durant segles, també va perviure durant el franquisme. Per bé que durant la darrera dictadura el seu paper no passés de ser simbòlic i fins folklòric. En els anys de la reforma política, no és d’estranyar que que els Mossos d’Esquadra passessin a ser el candidat número u per exercir aquest paper de substitució dels anteriors cossos repressius que, com en la resta d’aspectes d’aquesta operació política de maquillatge canviés la façana per deixar-ho tot ben lligat. Tampoc és d’estranyar que un dels promotors del canvi del model policíac de la reforma fos precisament l’exfalangista Rodolfo Martín Villa, també molt interessat a recuperar i ampliar un cos com aquest.
No és d’estranyar, doncs, que en aquesta cursa per guanyar prestigi com a policia de substitució, en relació als altres cosssos i forces de seguretat de l’Estat (CFSE, conegudes per nosaltres com forces d’ocupació), les esquadres militars indígenes vulnerin els drets i llibertats com ho han fet tradicionalment els altres cossos policíacs i militars de l’Estat. Aquestes vulneracions no són producte de l’uniforme, ni tampoc de la llengua que emprin els agents, sinó que són fruit de les consignes polítiques, d’una formació amb intencions antidemocràtiques i de compoments com els coorporativisme i l’aïllament de la societat. Unes vulneracions, abusos i transgressions de la pròpia normativa que s’han anat eixamplant a mesura que aquest cos armat es desplegava arreu del territori de la CAC i adquiria funcions més clarament polítiques. En definitiva, a mesura que substituien el rol que exercien altres CFSE anteriorment.
Les imatges recents d’apallissament de detinguts a una comissaria dels Mossos a Barcelona tampoc es poden atribuir a un cas aïllat. La prepotència amb què actuaven els agents sorpresos per les càmeres ocultes apunten a una quotidianitat impossible de justificar. Com hem pogut veure en altres ocasions, en viu o a través d’imatges, moltes de les tècniques emprades per aquest cos estan molt lluny del respecte a un marc normatiu de drets i les llibertats. Casos com dels estudiants menors emmanillats a l’esquena i agenollats durants llargues estones durant una protesta, o com l’habitual espionatge polític d’agents camuflats a actes dissidents o la passivitat en el cas del crim de Berga, demostren que aquest cos té com a prioritat les consignes polítiques i no la preservació de la seguretat i dels drets de les persones.
Si bé és cert que fins ara el cos indígena no comptava amb la impunitat de què gaudien altres CFSE, especialment la Guàrdia Civil, un cos militar que ha comptat amb llicència per torturar durant els darrers governs espanyols, aquest handicap no exculpa els mossos de la vulneració drets humans dels detinguts en nombroses ocasions. Més quan tot apunta que aquesta escalada de vulneracions anirà a més si la política de substitució policíaca es consuma com fins ara. Fet i fet, tots aquests cossos, i especialment les seves brigades ensinistrades per la persecució política, segueixen uns mateixos patrons de formació i sovint intercanvien comandaments interns, que per llei han de ser militars de graduació. Des de la reforma, els seus caps provenien de l’exèrcit espanyol o bé del Cuerpo de la Policia Nacional. La qüestió no és, doncs, que els agents s’hagin “desnaturalitzat”, com s’ha apuntat aquests dies en medis catalanistes defensors d’uns Mossos nostrats, a causa de la reconversió d’agents d’altres cossos, sinó que les esquadres indígenes continuen complint una funció d’obediència a l’Estat equiparable a la de l’exèrcit. Com segles abans, els esquadristes vigilen els seus conciutadans vetllant pels interessos del regne.
La formació dels mossos és un dels entrebancs que impossibiliten una policia democràtica. I que no només afecta la policia autonòmica sinó que, de retruc, en els darrers anys també ha contaminat les policies locals. La militarització i dretanització dels agents locals en els darrers anys no només ha obeït a les consignes dels seus comandaments polítics (alcaldes i regidors de municipis com Sabadell, Barcelona o Terrassa en són un bon exemple). La formació de la policia local, a partir de les reformes legislatives dels anys 90, va obligar els nous agents municipals a passar el sedàs de la instrucció militar de l’Escola de Policia de Mollet. Una exigència paral.lela a l’obligatorietat de portar armes de foc, que anteriorment era opcional.
Algunes dades apunten que l’Escola de Policia de Mollet, fundada el 1985, va passar a ser dirigida ben aviat per un conegut professor que havia adquirit part de la seva formació a la coneguda Escola de les Amèriques de Panamà, el lloc on es van ensinistrar els quadres militars de les dictadures llatinoamericanes i agents de la contrainsurgència al servei dels EEUU. Altres influències en el cos, un element força conegut i de la qual alguns responsables se n’elogien, són les rebudes des del model policíac de l’Estat d’Israel o de l’alemany. En qualsevol dels tres casos, uns models qüestionats pel que representen les respectives legitimacions públiques de la tortura o altres mètodes il.legals (i immorals). A banda d’això, i tot i la opacitat i el secretisme sobre la formació “especialitzada” d’aquests agents, les conseqüències d’aquesta formació les coneixem per les notícies del dia a dia. Les actuacions dels mossos, sobretot pel que fa a les brigades especials (la políticosocial, les de xoc o els antiavalots), ens aporten dia sí dia no titulars als diaris. I podem comptar que això només és una part.
Sorprenentment, la casta periodística s’ha posat les mans al cap arran de l’aparició de les imatge en què s’apallissaven els detinguts. A banda dels interessos que pugui amagar la filtració d’aquestes imatges, un fet inèdit, cap d’aquests periodistes o opinadors s’ha preguntat per les denúncies d’altres casos que no han quedat enregistrats per les càmeres. Com ja va passar amb l’aparició d’imatges de les tortures d’Abu Grabib, fins que la prova gràfica no havia traspassat l’habitual autocensura mediàtica aquests periodistes i opinadors no van parlar de la vulneració dels drets humans a l’Irac. A l’Estat espanyol, cap dels comentaristes que han parlat aquests dies sobre l’apallissament de detinguts per part dels mossos no han reclamat el vídeo enregistrat a la caserna de la Guàrdia Civil de Roquetas de Mar (Almeria), en què els agents assassinaven amb una porra elèctrica i a cops un pagès que havia acudit a realitzar una denúncia. Ni tampoc mostraven la indignació per la sentència irrisòria sobre aquest cas que només va afectar un comandament.
Com ja apuntàvem arran de la detenció i tortures dels joves de Torà per part d’aquest cos La participació dels Mossos d'Esquadra en aquestes detencions demostra que no existeix cap model policial català, sinó que el model d'aquell cos són la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola, els comandaments de les quals han ensinistrat diferents promocions de mossos. A més, cal recordar que des de fa temps, aquest pretès cos policial català està duent a terme tasques de control, seguiment i encalçament de la militància independentista. La qüestió, doncs, rau sobre a qui serveix aquesta polícia, sigui autonòmica, local o estatal. Els fets demostren abastament que ara per ara només tenen com a funció preservar un ordre social injust i una dominació política antidemocràtica. Lligat al servei de per a qui treballen entendrem per què agents d’aquest cos vulneren reiteradament els drets i llibertats que ells haurien de protegir.
No obstant això, no ens podem permetre un discurs demagògic de l’abolició de tot cos de seguretat a la nostra societat actual, una tendència despolititzada bastant present en medis reivindicatius que cohexisteixen amb el nostre. La transformació social no es pot exercir sense una organització que vetlli per la seguretat i pels interessos col.lectius, allò que precisament intentaria dinamitar l’enemic de qualsevol transformació revolucionària. Per aquest motiu, i és una assignatura pendent de l’Esquerra Independentista, cal que fem visibles a la població els interessos que amaga el model policíac actual, però cal també que oferim alternatives a aquest model, superant els esquemes policíacs tradicionals. Les actuals moblitzacions contra la persecució política i els abusos dels Mossos d’Esquadra (i dels altrses cossos) no poden quedar només en la protesta. Hem d’oferir alternatives a un model impregnat de militarisme, masclisme i racisme, i provocar canvis i contradiccions que obrin esquerdes al poder.
S’ha comentat poc, però el fet que a les casernes dels Mossos existeixin càmeres de vídeo respon també al treball de persones que lluiten pels drets humans i que van aconseguir que el 2004 el Parlament de la CAC votés una Proposició No de Llei que instava al govern de l’Estat, als de les Comunitats Autònomes i als governs municipals a vetllar perquè els diversos cossos i forces de seguretat compleixin estrictament la Convenció Europea dels Drets Humans i d’altres tractats internacionals sobre la matèria, i de manera molt especial les recomanacions de Nacions Unides, entre les quals el fet de registrar en vídeo el temps de la detenció. Això no domesticarà la bèstia, però ja se li ha posat un morrió.
Joana Gorina
Ara ja es pot afegir un altra provocació. La setmana passada hi va haver a Girona una protesta antimonàrquica arran de la cremada de les fotos reials, i de solidaritat amb Jaume Roura militatant d´Endevant-OSAN, identificat com un dels joves que van cremar les fotos; els responsables policials catalans hi van enviar tants furgons i tants mossos que es va provocar un esverament general. Val a dir que molts en van protestar, concretament l’alcaldessa de Girona. L’exageració i la provocació no eren cap bon auguri per a res. La veritat és que els manifestants van tenir molt més sentit cívic i polític que els pretesos guardians de l’ordre. Girona semblava una ciutat ocupada per la policia. Això ha afavorit la tesi, completament estúpida, que a Girona hi ha “kaleborroka”.
Durant les darreres setmanes la imatge de la policia autonòmica catalana s’ha devaluat uns graus més entre la població. L’aparició de les imatges d’apallissaments a detinguts i l’escàndol per l’ús d’armes il.legals per part d’aquest cos armat ha posat de manifest els seus modus operandi i les seves prioritats.
També ha desmuntat la construcció de la imatge idíl.lica d’un “cos democràtic” que arrencava de la “Transició”. Per primer cop des la darrera Restauració borbònica, els Mossos d’Esquadra han quedat qüestionats públicament com allò que s’havia denunciat durant la seva trista existència tantes i tantes vegades. No en va, i en el període més democràtic d’aquest cos armat, la revista Tierra y Libertad ja els definia el 1931 com la “nefasta guardia civil catalana”.
Però més enllà dels orígens històrics de l’esquadrisme català, que compta amb una tradició reaccionària que els apologetes d’aquest cos armat s’afanyen a amagar, el model de la policia autonòmica de la CAC compleix actualment un rol de pura substitució dels seus predecessors i contemporanis cossos policíacomilitars, garants de l’ordre social i polític i dels interessos de l’Estat espanyol al Principat. Si bé els primers mossos d’esquadra del segle XVIII-XIX tenien com a funció principal un paper auxiliar de l’exèrcit borbònic (combatre els guerrillers austriacistes, perseguir els dessertors en temps de pau i de guerra, control ideològic i moral, encalçament de contrabandistes i bandolers, etc.), ja que coneixien suficientment el terreny i actuaven a manera de mercenaris indígenes, gràcies a la seva eficàcia policíaca de control social i polític aquest cos armat es va poder perpetuar en el temps. Per aquesta raó aquest cos, que comptava amb un currículum repressiu com a preservador de l’ordre social i d’obediència durant segles, també va perviure durant el franquisme. Per bé que durant la darrera dictadura el seu paper no passés de ser simbòlic i fins folklòric. En els anys de la reforma política, no és d’estranyar que que els Mossos d’Esquadra passessin a ser el candidat número u per exercir aquest paper de substitució dels anteriors cossos repressius que, com en la resta d’aspectes d’aquesta operació política de maquillatge canviés la façana per deixar-ho tot ben lligat. Tampoc és d’estranyar que un dels promotors del canvi del model policíac de la reforma fos precisament l’exfalangista Rodolfo Martín Villa, també molt interessat a recuperar i ampliar un cos com aquest.
No és d’estranyar, doncs, que en aquesta cursa per guanyar prestigi com a policia de substitució, en relació als altres cosssos i forces de seguretat de l’Estat (CFSE, conegudes per nosaltres com forces d’ocupació), les esquadres militars indígenes vulnerin els drets i llibertats com ho han fet tradicionalment els altres cossos policíacs i militars de l’Estat. Aquestes vulneracions no són producte de l’uniforme, ni tampoc de la llengua que emprin els agents, sinó que són fruit de les consignes polítiques, d’una formació amb intencions antidemocràtiques i de compoments com els coorporativisme i l’aïllament de la societat. Unes vulneracions, abusos i transgressions de la pròpia normativa que s’han anat eixamplant a mesura que aquest cos armat es desplegava arreu del territori de la CAC i adquiria funcions més clarament polítiques. En definitiva, a mesura que substituien el rol que exercien altres CFSE anteriorment.
Les imatges recents d’apallissament de detinguts a una comissaria dels Mossos a Barcelona tampoc es poden atribuir a un cas aïllat. La prepotència amb què actuaven els agents sorpresos per les càmeres ocultes apunten a una quotidianitat impossible de justificar. Com hem pogut veure en altres ocasions, en viu o a través d’imatges, moltes de les tècniques emprades per aquest cos estan molt lluny del respecte a un marc normatiu de drets i les llibertats. Casos com dels estudiants menors emmanillats a l’esquena i agenollats durants llargues estones durant una protesta, o com l’habitual espionatge polític d’agents camuflats a actes dissidents o la passivitat en el cas del crim de Berga, demostren que aquest cos té com a prioritat les consignes polítiques i no la preservació de la seguretat i dels drets de les persones.
Si bé és cert que fins ara el cos indígena no comptava amb la impunitat de què gaudien altres CFSE, especialment la Guàrdia Civil, un cos militar que ha comptat amb llicència per torturar durant els darrers governs espanyols, aquest handicap no exculpa els mossos de la vulneració drets humans dels detinguts en nombroses ocasions. Més quan tot apunta que aquesta escalada de vulneracions anirà a més si la política de substitució policíaca es consuma com fins ara. Fet i fet, tots aquests cossos, i especialment les seves brigades ensinistrades per la persecució política, segueixen uns mateixos patrons de formació i sovint intercanvien comandaments interns, que per llei han de ser militars de graduació. Des de la reforma, els seus caps provenien de l’exèrcit espanyol o bé del Cuerpo de la Policia Nacional. La qüestió no és, doncs, que els agents s’hagin “desnaturalitzat”, com s’ha apuntat aquests dies en medis catalanistes defensors d’uns Mossos nostrats, a causa de la reconversió d’agents d’altres cossos, sinó que les esquadres indígenes continuen complint una funció d’obediència a l’Estat equiparable a la de l’exèrcit. Com segles abans, els esquadristes vigilen els seus conciutadans vetllant pels interessos del regne.
La formació dels mossos és un dels entrebancs que impossibiliten una policia democràtica. I que no només afecta la policia autonòmica sinó que, de retruc, en els darrers anys també ha contaminat les policies locals. La militarització i dretanització dels agents locals en els darrers anys no només ha obeït a les consignes dels seus comandaments polítics (alcaldes i regidors de municipis com Sabadell, Barcelona o Terrassa en són un bon exemple). La formació de la policia local, a partir de les reformes legislatives dels anys 90, va obligar els nous agents municipals a passar el sedàs de la instrucció militar de l’Escola de Policia de Mollet. Una exigència paral.lela a l’obligatorietat de portar armes de foc, que anteriorment era opcional.
Algunes dades apunten que l’Escola de Policia de Mollet, fundada el 1985, va passar a ser dirigida ben aviat per un conegut professor que havia adquirit part de la seva formació a la coneguda Escola de les Amèriques de Panamà, el lloc on es van ensinistrar els quadres militars de les dictadures llatinoamericanes i agents de la contrainsurgència al servei dels EEUU. Altres influències en el cos, un element força conegut i de la qual alguns responsables se n’elogien, són les rebudes des del model policíac de l’Estat d’Israel o de l’alemany. En qualsevol dels tres casos, uns models qüestionats pel que representen les respectives legitimacions públiques de la tortura o altres mètodes il.legals (i immorals). A banda d’això, i tot i la opacitat i el secretisme sobre la formació “especialitzada” d’aquests agents, les conseqüències d’aquesta formació les coneixem per les notícies del dia a dia. Les actuacions dels mossos, sobretot pel que fa a les brigades especials (la políticosocial, les de xoc o els antiavalots), ens aporten dia sí dia no titulars als diaris. I podem comptar que això només és una part.
Sorprenentment, la casta periodística s’ha posat les mans al cap arran de l’aparició de les imatge en què s’apallissaven els detinguts. A banda dels interessos que pugui amagar la filtració d’aquestes imatges, un fet inèdit, cap d’aquests periodistes o opinadors s’ha preguntat per les denúncies d’altres casos que no han quedat enregistrats per les càmeres. Com ja va passar amb l’aparició d’imatges de les tortures d’Abu Grabib, fins que la prova gràfica no havia traspassat l’habitual autocensura mediàtica aquests periodistes i opinadors no van parlar de la vulneració dels drets humans a l’Irac. A l’Estat espanyol, cap dels comentaristes que han parlat aquests dies sobre l’apallissament de detinguts per part dels mossos no han reclamat el vídeo enregistrat a la caserna de la Guàrdia Civil de Roquetas de Mar (Almeria), en què els agents assassinaven amb una porra elèctrica i a cops un pagès que havia acudit a realitzar una denúncia. Ni tampoc mostraven la indignació per la sentència irrisòria sobre aquest cas que només va afectar un comandament.
Com ja apuntàvem arran de la detenció i tortures dels joves de Torà per part d’aquest cos La participació dels Mossos d'Esquadra en aquestes detencions demostra que no existeix cap model policial català, sinó que el model d'aquell cos són la Guardia Civil i la Policia Nacional espanyola, els comandaments de les quals han ensinistrat diferents promocions de mossos. A més, cal recordar que des de fa temps, aquest pretès cos policial català està duent a terme tasques de control, seguiment i encalçament de la militància independentista. La qüestió, doncs, rau sobre a qui serveix aquesta polícia, sigui autonòmica, local o estatal. Els fets demostren abastament que ara per ara només tenen com a funció preservar un ordre social injust i una dominació política antidemocràtica. Lligat al servei de per a qui treballen entendrem per què agents d’aquest cos vulneren reiteradament els drets i llibertats que ells haurien de protegir.
No obstant això, no ens podem permetre un discurs demagògic de l’abolició de tot cos de seguretat a la nostra societat actual, una tendència despolititzada bastant present en medis reivindicatius que cohexisteixen amb el nostre. La transformació social no es pot exercir sense una organització que vetlli per la seguretat i pels interessos col.lectius, allò que precisament intentaria dinamitar l’enemic de qualsevol transformació revolucionària. Per aquest motiu, i és una assignatura pendent de l’Esquerra Independentista, cal que fem visibles a la població els interessos que amaga el model policíac actual, però cal també que oferim alternatives a aquest model, superant els esquemes policíacs tradicionals. Les actuals moblitzacions contra la persecució política i els abusos dels Mossos d’Esquadra (i dels altrses cossos) no poden quedar només en la protesta. Hem d’oferir alternatives a un model impregnat de militarisme, masclisme i racisme, i provocar canvis i contradiccions que obrin esquerdes al poder.
S’ha comentat poc, però el fet que a les casernes dels Mossos existeixin càmeres de vídeo respon també al treball de persones que lluiten pels drets humans i que van aconseguir que el 2004 el Parlament de la CAC votés una Proposició No de Llei que instava al govern de l’Estat, als de les Comunitats Autònomes i als governs municipals a vetllar perquè els diversos cossos i forces de seguretat compleixin estrictament la Convenció Europea dels Drets Humans i d’altres tractats internacionals sobre la matèria, i de manera molt especial les recomanacions de Nacions Unides, entre les quals el fet de registrar en vídeo el temps de la detenció. Això no domesticarà la bèstia, però ja se li ha posat un morrió.
Joana Gorina
Ara ja es pot afegir un altra provocació. La setmana passada hi va haver a Girona una protesta antimonàrquica arran de la cremada de les fotos reials, i de solidaritat amb Jaume Roura militatant d´Endevant-OSAN, identificat com un dels joves que van cremar les fotos; els responsables policials catalans hi van enviar tants furgons i tants mossos que es va provocar un esverament general. Val a dir que molts en van protestar, concretament l’alcaldessa de Girona. L’exageració i la provocació no eren cap bon auguri per a res. La veritat és que els manifestants van tenir molt més sentit cívic i polític que els pretesos guardians de l’ordre. Girona semblava una ciutat ocupada per la policia. Això ha afavorit la tesi, completament estúpida, que a Girona hi ha “kaleborroka”.
No comments:
Post a Comment