Josep-Maria Terricabras
No és veritat que l'Església catòlica espanyola no sintonitzi prou amb l’esperit del seu temps: a Espanya, la jerarquia catòlica -que es la cara oficial de l'Església- sintonitza molt be amb l’esperit conservador, fins i tot reaccionari, de bona part de la societat, sintonitza molt be amb el poder, amb el que ha estat, amb el que és i amb el que serà. Amb el poder etern, vaja.
Per aixo es tan significatiu el que passa a la parroquia madrilenya de San Carlos Borromeo, situada en un territori dificil -és eloqüent que sigui el "barri d'Entrevías"-, amb gravíssims problemes demarginació; allà hi treballen tres capellans que han anat aglutinant una comunitat viva, inquieta, espontània i, és clar,poc convencional, molesta; la litúrgia és lliure i gens encarcarada, la catequesi s’entén, el servei als pobres és prioritari.
El cardenal Rouco Varela, convençut que l’activitat de servei social que s’hi fa és excel·lent, però que la vida parroquial és deficient, ha decidit tancar la parròquia i demanar a Caritas que gestioni i reforci les accions socials. La reacció popular ha estat immediata i massivament favorable a continuar com fins ara. Tot aixó ho sé perquè ho he seguit, no perquè la majoria de notícies periodístiques hagin estat al servei d’una informació crítica.
Peró, ¿a qui se li acut tancar una parròquia sense ni anar-la a visitar per veure com hi viu la gent i per saber què s’hi fa? ¿Com pot haver arribat a cardenal algú que encara pensa que una parròquia pobra i marginada pot anunciar la salvació sense salvar la gent concreta que hi viu? Si Rouco separa l’acció social de la vida parroquial, o no ha entè en quin mòn viu o vol condemnar la vida cristiana als museus de la història.
El cardenal defensa una estranya i eixorca ideologia abstracta, rígida, immutable, distant. Una ideologia que mata les idees i doblega les persones. Per aquest camí no m’estranyaria que tingués raó Montesquieu quan va dir, el 1721, que el catolicisme no subsistiria a Europa els següents 500 anys. Ja només en falten 214. Rouco empeny i no ho fa sol.
Per aixo es tan significatiu el que passa a la parroquia madrilenya de San Carlos Borromeo, situada en un territori dificil -és eloqüent que sigui el "barri d'Entrevías"-, amb gravíssims problemes demarginació; allà hi treballen tres capellans que han anat aglutinant una comunitat viva, inquieta, espontània i, és clar,poc convencional, molesta; la litúrgia és lliure i gens encarcarada, la catequesi s’entén, el servei als pobres és prioritari.
El cardenal Rouco Varela, convençut que l’activitat de servei social que s’hi fa és excel·lent, però que la vida parroquial és deficient, ha decidit tancar la parròquia i demanar a Caritas que gestioni i reforci les accions socials. La reacció popular ha estat immediata i massivament favorable a continuar com fins ara. Tot aixó ho sé perquè ho he seguit, no perquè la majoria de notícies periodístiques hagin estat al servei d’una informació crítica.
Peró, ¿a qui se li acut tancar una parròquia sense ni anar-la a visitar per veure com hi viu la gent i per saber què s’hi fa? ¿Com pot haver arribat a cardenal algú que encara pensa que una parròquia pobra i marginada pot anunciar la salvació sense salvar la gent concreta que hi viu? Si Rouco separa l’acció social de la vida parroquial, o no ha entè en quin mòn viu o vol condemnar la vida cristiana als museus de la història.
El cardenal defensa una estranya i eixorca ideologia abstracta, rígida, immutable, distant. Una ideologia que mata les idees i doblega les persones. Per aquest camí no m’estranyaria que tingués raó Montesquieu quan va dir, el 1721, que el catolicisme no subsistiria a Europa els següents 500 anys. Ja només en falten 214. Rouco empeny i no ho fa sol.
Article publicat a El Periòdico, el 11 d’abril del 2007
No comments:
Post a Comment