L´habitage tema estrella de la campanya electoral

Habitatge, okupes i seguretat.
Represió d'una manifestació per la vivenda a Barcelona
L’habitatge és un dels temes “estrella” de la campanya electoral. Em temo que el tema s’aborda sovint de manera superficial. Sembla que la gran idea és només construir habitatges “socials” o de “protecció social”. Estic gairebé segur que, quan això es vagi concretant, serà molt poca cosa si es fa d’acord amb els criteris que fins ara ja han donat tan mal resultat. De fet, un dels primers problemes de l’habitatge és el preu del sòl. Quan aquest és tan car, ja s’ha de témer que, un cop construït, aquell terreny serà caríssim. (Les condicions de treball, els accidents laborals, els sous i les subcontractacions en el camp de la construcció contrasten dramàticament amb els preus de venda, les plusvàlues i els beneficis de molts i molts constructors. Que les economies catalana i espanyola estiguin en bona part fonamentades en aquesta mena de construcció, no solament és un problema econòmic molt gran sinó també un escàndol social i moral de primer ordre.) I quan veus que els ajuntaments acaben venent el sòl públic al millor postor -és a dir, especulant ells mateixos amb el sòl-, llavors pots tenir poca esperança que la cosa s’arregli. (Per aquí es financien molts ajuntaments. Deixo ara de banda, que la construcció també pugui ajudar a finançar partits polítics, però sembla que ja hi ha poca gent que ho posi en dubte.)

Les lleis haurien d’impulsar no solament un abaratiment del sòl i de l’obra sinó també l’obtenció de crèdits assequibles per a joves, sobretot ara que el preu del diner puja i pujarà. En tot cas, haurien de perseguir duríssimament qualsevol intent de mobbing per part de propietaris o constructors, mobbing que sempre castiga els més febles, els més vells, els més desprotegits. Els propietaris haurien d’estar obligats a tenir els edificis en bones condicions i, si no, a posar-los a la venda a preus per sota del mercat, ja que serien edificis que s’haurien de rehabilitar. Llavors, la prioritat de compra hauria de ser per als llogaters més antics i, en tot cas, per als ajuntaments, que haurien de vetllar perquè aquells edificis es convertissin en autèntiques vivendes socials i habitables. Certament, la política de lloguers tampoc no és ben resolta. Això es veu ben clar no només amb els preus escandalosament inassequibles de molts lloguers, sinó també perquè hi ha milers i milers de pisos buits i desocupats durant anys i panys, pisos que es van degradant i que, mentrestant, provoquen i insulten el ciutadà sense llar.

Suposo que també es podria fer més pressió en la política bancària d’ajuts i crèdits. Potser els bancs siguin més incontrolables -al capdavall, el capitalisme té això, que permet el descontrol d’alguns en nom de la llibertat, mentre d’altres estan tan atrapats que no es poden descontrolar encara que vulguin. Ara bé, si els bancs són més incontrolables, almenys les Caixes -que diu que tenen “ànima”, però sovint no se’ls veu-, haurien de liderar una política de crèdits molt i molt tous no solament per a la compra de certs habitatges sinó també per a determinats lloguers. Això alleugeria extraordinàriament algunes economies.

No sóc pas capaç, amb aquest post, de donar solucions al problema de la vivenda. Sí que voldria, però, alçar la veu contra el cinisme de certes solucions aparents que no solucionen res. Perquè o bé s’ataquen d’arrel l’especulació -privada i pública-, l’assetjament immobiliari i la cobdícia usurera de bancs i caixes, o és ofensiu que es vagin fent promeses de millora de la situació. Els ajuntament hi poden fer, però hi poden fer poc si les lleis no es canvien en una direcció determinada, que no és la direcció del benefici econòmic ràpid d’uns quants, sinó del benefici social que es transmet per capil·laritat a molts.

Els okupes que “alliberen” edificis tancats d’anys i panys, que creen espais de debat i d’estada pacífica de joves i grans, estan manifestant la inquietud, la ràbia i la impotència de molts altres que no s’atreveixen a ser okupes però que ho voldrien ser. Sorprèn sovint la reacció ràpida de jutges i policies que s’afanyen a defensar els propietaris d’edificis abandonats durant dècades, en comptes de demanar-los comptes del seu abandonament. Amb això no poso (encara) en dubte el dret de propietat, però sí que assenyalo que és un dret que, com qualsevol altre, no és il·limitat ni és intocable. Qui no té cap mena de sentit ni de sensibilitat socials, ¿com pot després reclamar que la societat l’empari i que protegeixi la seva insensibilitat?

Avui, però, la seguretat està perillosament de moda. És una seguretat que no pretén assegurar drets i llibertats, sinó que pretén només assegurar lleis i propietats que s’haurien d’assegurar soles si fossin fetes i usades com cal. La seguretat per la seguretat és una bestiesa molt grossa, una bestiesa que acostuma a portar més inseguretat i molts riscos. La nostra policia, però -potser perquè és jove i vol fer veure que és molt madura, potser perquè ha vist pel·lícules de Harry el Sucio o perquè té poc criteri-, està usant armes molt desproporcionades contra protestants (protestadors) i manifestants, sobretot si són okupes, “joves radicals” (ves, quin nom!) o similars. Estic a favor que la policia no permeti batalles -campals o no-, destrosses o agressions. Ella, però, ha de ser tan professional que tampoc no ha d’organitzar ni fomentar batalles, destrosses o agressions. Els punxons que han aparegut en mans de policies en la darrera confrontació amb okupes són armes intolerables que no poden estar en mans de gent radical que no hauria de portar uniforme. (No vull pas dir, és clar, que els que portin punxons vagin sense uniforme, de paisà!)

La política, la gran política -i la política d’habitatge forma part de la gran política- ha d’estar en mans de gent honesta, civilitzada, experta i hàbil, capaç d’impulsar línies actives de promoció d’habitatges en condicions adequades, capaç de reconèixer els errors quan en fa, capaç d’entomar les crítiques que li arriben des de manifestants de qualsevol mena, als quals ha de tractar amb la seriositat, el respecte i, si cal, el rigor justos i imprescindibles.

Aquestes eleccions municipals no van només d’això, però també van d’això. Tan de bo serveixin per alguna cosa en aquest camp. Llavors sí que haurien estat unes eleccions veritablement democràtiques, democratitzadores.

Article publicat per Josep M. Terricabras